Publicitat
Publicitat

CINEMA

Festival de Cinema de Canes

Lars von Trier: "Si intento fer una pel·lícula còmica, segueix semblant una tragèdia"

El públic de Canes ja ha vist el nou film del director de 'Dogville', un cant al romanticisme que du el suggerent títol de 'Melancholia'

Avui, els espectadors de la Croisette alternen entre comentaris sobre Naomi Kawase i el seu film Haezu no tsuki  i lloances a la nova pel·lícula d'Alain Cavalier, Pater. També es glossa la soirée d'ahir, en què Jean-Paul Belmondo -actor en pel·lícules tan bàsiques com Al final de l'escapada o Pierrot el boig- va ser homenatjat per la seva trajectòria. Però la notícia del dia es diu Melancholia, i està signada per un dels directors danesos més famosos de la història -amb la vènia de Dreyer, esclar-. Lars von Trier ha tornat a incórrer en l'estètica romàntica que ja el va seduir fa dos anys a Antichrist. Ha recuperat una de les seves actrius, Charlotte Gainsbourg, i ha estrenat un nou fitxatge, Kirsten Dunst. Amb aquesta alineació de fèmines, Von Trier rema en el territori pantanós de la depressió i l'angoixa, per acabar explicant, en realitat, una aventura apocalíptica.

Von Trier sempre ha fet gala d'un humor negre una mica passat de voltes. Aquest arrencava riures i esglais a parts iguals mentre deia: "Sóc nazi, i n'estic orgullós. Sento una certa simpatia per Hitler. És cert que es va equivocar en algunes coses". No s'ha amagat mai de ser un amant de la broma gamberra i de l'excés de frivolitat. "Kirsten Dunst m'ha demanat que fem junts una pel·lícula porno -deia Von Trier-. Jo li deia "Però Kirsten, haurem de posar-hi diàlegs". I ella em contestava: "A ningú li interessen els diàlegs. El que volem és porno dur". Ja sabeu com són les dones, surten nues en una escena i ja estan demanant més". En canvi, el seu cinema no en deixa anar ni un bri, d'aquest talent sarcàstic. "Si intento fer una pel·lícula còmica, segueix semblant una tragèdia".

El cineasta feia recompte de tots els ingredients de Melancholia. Hi ha unes quantes arrels enganxades en el romanticisme alemany, en la pintura i literatura de principis del XIX. També hi ha música de Wagner versionada -mentre veus la pel·lícula tens sempre la sensació d'estar escoltant la banda sonara inspirada en Tristany i Isolda que Herrman va fer per Vertigen -. Von Trier se serveix d'una iconografia molt consolidada per parlar dels mals i martiris de l'individu. "La meva pel·lícula parla de la depressió, que és l'estat en què l'home és capaç d'obrir el seu interior", diu el director. I, de passada, aprofita per anunciar la fi del món.

Més continguts de