L’art actual sacseja la història del Museu Frederic Marès

BarcelonaEl Museu Nacional d’Art de Catalunya va fer dialogar els seus fons amb el videoart de la col·lecció Sorigué al maig amb una exposició sorprenent, L’inconscient pictòric, i ara el Museu Frederic Marès ha tornat a fer el ple a l’hora de col·laborar amb una altra entitat privada relacionada amb l’art contemporani, en aquest cas la Col·lecció de la Fundació La Caixa.

La directora dels fons, Nimfa Bisbe, va afirmar que la proposta li havia semblat “xocant”. Creia que les vuit peces dels sis artistes que havia seleccionat serien com “intrusos” entre les escultures romanes històriques i els objectes de col·leccionista més diversos i pintorescos. Però el resultat és prou estimulant per desitjar que la col·laboració del Marès amb La Caixa o entitats relacionades amb l’art actual es renovi periòdicament. “Amb aquesta exposició hem intentat obrir les portes perquè la gent més jove vingui al museu”, va dir l’impulsor de la iniciativa, Antoni Gelonch, col·leccionista, mecenes i president del Cercle del Museu Marès.

Revindicació de les artistes

“En aquest museu la dona està representada com a objecte i ara l’hem introduïda com a creadora”, va explicar Nimfa Bisbe sobre la decisió de seleccionar sis artistes dones per a l’exposició, que porta per títol Nunc stans. Visitants al Museu Frederic Marès. L’expressió Nunc stans remet a una sentència de Boeci que vol dir “L’ara que roman”. La primera peça del recorregut ja és tota una declaració d’intencions: entre una sèrie de bustos clàssics de marbre n’hi ha dos de femenins -l’obra Llepar i ensabonar, de Janine Antoni- que qüestionen l’arrogància dels altres, ja que estan realitzats amb xocolata i sabó, materials efímers i que remeten a l’entorn domèstic.

Un dels plats forts de la mostra, per la rellevància de l’artista i perquè es tracta d’una imatge colpidora, es troba en l’àmbit d’escultura medieval. Entre Mares de Deú més aviat poc expressives, Mare de Déu negra amb bessons, de Vanessa Beecroft, representa el plany de tot un continent. La protagonista de la peça és una mare sudanesa. “Aquesta dona expressa patiment i frustració. A més, la imatge té molta història personal de l’artista al darrere. Beecroft va fer aquesta fotografia mentre treballava amb una ONG i va intentar adoptar els bessons que hi apareixen”, va explicar la comissària.

“No es tractava de reactivar les obres del Museu Frederic Marès -va subratllar Bisbe- sinó que obrin l’ànima i adquireixin altres interpretacions”. L’artificiositat de les obres de l’artista basca Ana Laura Aláez, una de les estratègies que n’articulen la càrrega feminista, encaixa molt bé els innombrables objectes de la Sala Femenina del museu: Làmpada representa un llum de sostre realitzat amb ungles postisses gegants. Després d’un anell que recorda les escultures de Louise Bourgeois, l’última peça de l’artista és Dones damunt sabates de plataforma. Està composta de perruques fetes amb els materials més insospitats i sabates vintage, però de les dones del títol no n’hi ha ni rastre.

De les emocions a la reflexió

Les peces estan presentades amb epígrafs com L’etern i efímer, L’aura del souvenir, El gènere com a artifici i el to és més instrospectiu a mesura que avança el recorregut. Les dues últimes obres estan exposades a la Sala de la Fe i la Sala de Montserrat. A la primera, s’hi pot veure Omplir forats amb forats, una reflexió sobre la memòria i els rituals d’Asta Groting, que també arrenca d’un objecte quotidià: un pila de plats de grans dimensions que l’artista ha foradat i pintat de daurat. Per acabar, Copa, un calze monumental d’Eva Lootz, que es pot veure com una muntanya invertida i com un úter, fa de contrapunt a les Mare de Déu de Montserrat que l’envolten. Coincidint amb la mostra, el museu presenta també una audioguia d’artista creada per Enric Farrés Duran i Joana Llauradó Farrés en el marc de BCNProducció 2015.