Publicitat
Publicitat

L'art de la discrepància

Terrence Malick és un cineasta necessari. Com ho són Lars von Trier i Apichatpong Weerasethakul. Com ho va ser Ingmar Bergman. Són directors que provoquen debats viscerals d'aquells que poden acabar amb una amistat. Quan va morir Bergman, el crític nord-americà Jonathan Rosenbaum va publicar un article al Chicago Reader en què qüestionava el cinema del director suec. Immediatament es va obrir un debat ferotge entre cinèfils de tot el món. La lectura d'aquella discrepància és un exercici molt recomanable perquè cada intervenció obligava el contrincant a treballar a fons els músculs de la dialèctica. No es tractava d'inofensius tocs de Twitter que amb prou feines fan sang, sinó de contundents cops d'argumentació crítica capaços de fer caure el cànon més sòlid.

En acabar la projecció de la nova pel·lícula de Malick a Canes, la reacció de la sala s'ha repartit entre l'ovació i la xiulada, com segurament passarà demà amb Melancholia , de Lars von Trier. I és el millor que li podia passar a The tree of life , perquè sense discrepància no paga la pena ser artista (ni parlar d'art).

Més continguts de