L’arxiu de Manel Armengol, salvat ‘in extremis’
BarcelonaLes imatges dels grisos carregant contra manifestants indefensos que demanaven “llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia” en la Barcelona del 1976 van convertir en fotoperiodista Manel Armengol (Badalona, 1949). Les fotografies van fer la volta al món gràcies a mitjans com el New York Times o Paris Match, perquè cap capçalera del país es va atrevir a publicar-les. Fins ahir, aquells documents únics, que testimonien l’inici de la Transició fa 40 anys, estaven en perill d’extraviar-se junt amb tot l’arxiu del fotoperiodista.
Per motius econòmics, Armengol s’ha vist obligat a canviar el pis de la dreta de l’Eixample on ha passat mitja vida per un espai molt més petit i, per tant, a buscar una ubicació a les 150.000 fotos que hi conservava, totes en material analògic (negatius i diapositives). Fa dos anys que va començar a rumiar quina institució es podria fer càrrec del material, però no s’ho plantejava “d’una manera immediata”. En haver de deixar el pis aquest gener, fa dos mesos va accelerar les converses amb l’Arxiu Nacional de Catalunya, però sense obtenir cap resposta concreta. “Les institucions són lentes, si no tens una situació d’emergència i no surts als mitjans”, deia ahir, en una pausa en el trasllat. Va ser un article publicat a Report.cat, un portal del Col·legi de Periodistes, el que va despertar la solidaritat del sector i va desencallar el cas: al cap de poques hores l’Arxiu Nacional de Catalunya anunciava que ingressaria aquesta mateixa setmana el fons de Manel Armengol “en qualitat de dipòsit provisional i preventiu” pel seu valor patrimonial i davant el risc “de dispersió dels documents”.
En un futur, Armengol, que s’acaba de “jubilar amb una pensió molt petita d’autònom”, espera negociar amb l’administració “una certa compensació econòmica” per les fotografies, que abasten quatre dècades i inclouen un ventall temàtic molt variat, des de la fotografia social de la Transició fins a fotografia artística i d’arquitectura, passant per viatges als Estats Units i la Xina als 70. “No puc fer una donació perquè no tinc altre mitjà de vida -explicava-, però hi ha moltes fórmules i condicions”. El seu objectiu és que es conservin, es cataloguin i s’exposin.
