Publicitat
Publicitat

L'avantpassat de tots els tarambanes

El 23 de juliol del 1775 és una data més important del que sembla: en una casa francesa, hi naixia un petit terrabastall. Només era un bebè, però aviat es convertiria en el terror del barri. Del nen que perseguia gossos i gats i es barallava amb tothom fins al noi que va allargar la mà en una fruiteria i va descobrir el plaer secret de pispar una taronja, la carrera cap al cel -o l'infern- dels malfactors va ser fulgurant. Autèntics gegants de les lletres franceses com Balzac i Hugo van tenir la fortuna de conèixer-lo i no perdre la cartera immediatament. Així, van fabricar els Vautrin i Jean Valjean amb el seu motlle. Vidocq va ser el delinqüent més famós de la França revolucionària, va visitar-ne gairebé totes les presons i va dibuixar la trajectòria de pèrfid a salvador de la pàtria en un obrir i tancar d'ulls: cansat de rebre cops, va fer-se confident de la policia i va acabar de cap de la Seguretat Nacional.

Les memòries ho expliquen a raig. Potser van ser dictades i escrites per diverses mans, o potser no, el cert és que el text a vegades és tan caòtic com la vida d'aquest facinerós errant. ¿Qui té la certesa que un lladre que ha passat mitja vida escapant-se de presons d'alta seguretat no trairà qui sigui per salvar-se? ¿Qui confia de debò en el company de cel·la? Tot i no tractar-se d'un document literari de primer ordre perquè no té una veu prou decidida a portar el pes de la narració, sí que conté un enfilall d'anècdotes divertidíssimes. Si creuen que la inseguretat ciutadana comença a ser intolerable, se'ls posaran els pèls de punta quan llegeixin qui eren els chauffeurs , uns bandits que assaltaven masies i cremaven els peus dels propietaris perquè els revelessin on tenien amagats els estalvis. A més, el llibre té interès per als amants de la lingüística. Vidocq és reconegut com un dels primers fixadors d'argot francès. El traductor es mereix una menció especial perquè, amb l'ajuda inestimable d'un diccionari d'argot espanyol del 1890, aconsegueix fer creïble un text que, sense paraules dels baixos fons, sonaria tan fals com les monedes amb què Vidocq pagava en tavernes i bordells.

Més continguts de