Les facultats del so -més que no pas les qualitats del vers- s'han convertit en un dels eixos bàsics de Barcelona Poesia 2011. Les intervencions d'Arnaldo Antunes, Jerome Rothenberg i Lee Ranaldo n'han estat tres bons exemples: si Antunes es va dedicar a fer pessigolles a l'avantguarda i Rothenberg va gratar el llenguatge fins a treure'n sediments hipnòtics, Ranaldo -guitarrista dels Sonic Youth- va acompanyar un recitat sec i puntualment massa obvi d'una parafernàlia llaminera i amb resultats que, si bé no van arribar a captivar l'audiència, van fer que els tres quarts d'actuació passessin gairebé volant.
"Us demano disculpes per endavant si no enteneu gairebé res del que recitaré a continuació", va dir Ranaldo abans de començar la performance : "La majoria dels textos són del meu últim poemari, Against refusing , i he de dir que ni jo els entenc..." L'escenografia era austera: un faristol i dues llumenetes que afegien un matís sinistre als cabells blancs de Ranaldo, que tenia mitja dotzena de pedals d'efectes al davant, una pantalla enorme al fons -encara sense cap imatge projectada- i una guitarra d'un blau verdós penjada d'un cordill negre just al mig de l'escenari.
Llavors va començar tot: filmacions que afegien colors al·lucinats a les imatges primitives d'una pel·lícula de Philippe Garrel; el basso ostinato de la distorsió guitarrera i els versos, centrats a evocar, a una velocitat tremolosa, un panorama devastador: " Monorails and garbage pails / drunk Mexicans / Spanish playboys / trailer homes on the edge of town sitting on the dusky dusk " ("Monorails i cubells d'escombraries / mexicans borratxos / playboys espanyols / caravanes al límit de la ciutat, descansant un capvespre polsegós"). Després del primer poema, Ranaldo va empènyer la guitarra, que va començar a volar d'una banda a l'altra de l'escenari, apropant-se cap a les primeres files de cadires: una part del públic es tapava la cara instintivament, no fos cas que acabessin amb una Fender incrustada al cap; d'altres, en canvi, observaven aquell perill ingràvid amb la fascinació de qui alguna vegada s'ha quedat uns segons palplantat al mig de la via del tren, desafiant el proper comboi.
De tant en tant, entre imatges de colors saturats i air guitar el públic caçava algun vers: " Our music is unintelligible / inexplicable / flying low under the radar / of your average radiohead " ("La nostra música és incomprensible / inexplicable /vola baix, per sota del radar / del teu cap de ràdio normal i corrent"). Ranaldo no en va tenir prou convertint la guitarra en un pèndol: la va colpejar amb baquetes i amb platerets, la va arrossegar per terra i per les parets del Palau de la Virreina i la va despenjar breument per construir un mur de so distorsionat. L'execució de les maniobres va ser solemne i potent. El missatge, bàsic: estripat.
