01/10/2017

L’encant d’escriure sobre els marges

4 min
L’encant d’escriure 
 Sobre els marges

Enviat especial a Formentor“Hi ha una meta, però no hi ha cap camí. El que anomenem camí és vacil·lació”. Amb aquest aforisme de Franz Kafka va tancar Basilio Baltasar la desena edició de les Converses de Formentor. L’escriptor i director de la Fundació Santillana -impulsora de les jornades, juntament amb el luxós hotel mallorquí- va parlar de L’artista de la fam, una de les narracions més importants de Kafka, centrada en un home que es guanya la vida sense menjar, exposat nit i dia en una gàbia de circ, debilitant la seva salut fins que, just abans de morir, quan se li demana per què s’ha sacrificat d’aquella manera, afirma: “Mai no he trobat cap menjar que m’agradés”. El personatge presentat per Baltasar exemplificava la part més “mística de la raó bohèmia”. “L’artista de la fam decideix viure a la intempèrie, i li pot passar qualsevol cosa”, va dir.

Durant dues intenses jornades -en les quals van intervenir una trentena d’escriptors i amb una assistència de més de 350 persones- van desfilar una gran quantitat d’invencions literàries d’una singularitat innegable, combinades amb un grapat de vides que, desplegades amb gràcia, sovint semblaven ideades per ments d’una creativitat notable. Era el cas, per exemple, d’Amerigo Vespucci, “que va sortir dels baixos fons de la Florència del segle XV i va acumular fracassos i reinvencions fins que al final, i de casualitat, va acabar batejant tot un continent”, segons recordava l’historiador Felipe Fernández-Armesto. O de Pedro Lemebel, que havia de ser “cantant” o “trapezista” i va acabar escrivint sobre el “Xile homòfob, classista i segregat” i “ la sed carmesí de una boca chupona ”: la novel·lista i periodista Alejandra Costamagna en va reconstruir la trajectòria com a cronista, recollida a Poco hombre el 2013, dos anys abans de la seva mort prematura.

Els temibles psiquiàtrics

La malaurada vida de Lucia Joyce, filla gran de l’autor d’Ulisses, va ser reconstruïda per Alicia Kopf. “La seva prometedora carrera com a ballarina va quedar estroncada pel diagnòstic de depressió a principis dels anys 30 i la medicació que se li va donar -recordava-. Joyce va tenir diverses crisis i la va acabar visitant Carl Gustav Jung, de qui han transcendit unes paraules que no em semblen gaire afortunades. Va dir: «Allà on el James bussejava, la Lucia s’enfonsava». El cert és que a set dones de l’entorn de James Joyce se’ls va diagnosticar esquizofrènia”. La filla gran de Joyce va entrar i sortir d’institucions psiquiàtriques durant gairebé cinc dècades, fins que l’any 1982 va patir un vessament cerebral del qual no es va recuperar.

La relació entre vida i obra de Robert Walser va ser explorada pel novel·lista Juan Gabriel Vásquez. “A El paseo, un escriptor surt de casa per fugir de determinats fantasmes, i durant el trajecte es va trobant amb persones que l’ajuden a construir una comèdia picaresca sota la qual hi ha una melancolia profunda”. Walser emprenia llargues caminades -sovint a pas accelerat- per “fer fora els primers símptomes de l’esquizofrènia”, que es va apoderar d’ell durant la segona meitat de la seva vida. Va patir un atac de cor el 25 de desembre del 1956, durant una de les seves passejades.

Nomadisme i polèmica

“Ser rodamon és una forma de viure en la llibertat”, va dir l’editora Valerie Miles citant Roberto Bolaño, que a Los detectives salvajes feia perdre dos poetes pel desert de Sonora, “una nació de nòmades que no són ni mexicans ni dels Estats Units”. També de personatges viatgers va parlar Gabriel Janer Manila, que va defensar Gaspard, Melchior & Balthazar, novel·la de Michel Tournier que no s’ha publicat mai en català ni castellà en què “imagina la història dels tres Reis d’Orient a partir d’unes línies de l’Evangeli de Mateu, afegint-hi un quart rei que va a la recerca d’una llepolia absoluta, el pistatxo”.

Una de les escriptores més sedentàries de la història va ser Flannery O’Connor. El lupus limitava severament la seva capacitat de moure’s, però no li va impedir escriure contes com La vida que salveu pot ser la vostra, en què un rodamon accepta casar-se amb una noia discapacitada a canvi d’un cotxe i uns quants diners, i durant el viatge de noces l’abandona en un restaurant de carretera. “A l’exploració del dolor, la redempció i la fe s’hi suma la violència simbòlica, física i econòmica contra les dones”, va explicar Patricio Pron. La tarda anterior, Sabino Méndez havia elogiat “la barroeria inevitable, la noble ingenuïtat i la inadaptació total a l’entorn” del professor universitari Timofei Pnin, antiheroi de la novel·la homònima de Vladimir Nabokov. “És el personatge més quixotesc de l’autor de Lolita ”, va reconèixer.

La ponència més polèmica, però, va ser la d’Andreu Gomila, que va parlar de Marc Esquert, el jove protagonista de Míster Evasió, una de les grans novel·les de Blai Bonet. A la moderadora de la taula rodona, Marta Robles, i a part del públic no els va incomodar que Bonet expliqués “la creació d’un bohemi” i que explorés “el Barri Xino, el Somorrostro i la mort”, segons va explicar Gomila, sinó que tingués “el mal gust” d’expressar-se en català, “una llengua que només entenen uns quants”, al davant “d’una audiència vinguda de tot el món”.

stats