¿L'enyorança de la dona de Garbo va fer perillar el Dia D?

BarcelonaSer espia pot semblar molt glamurós, una promesa d'aventures i emocions, però el cost també pot ser molt alt. Ho va ser sobretot per a Araceli González, la dona del doble espia Joan Pujol Garcia (Barcelona, 1912 - Caracas, 1988), més conegut com Garbo. González va ser l'espia a l'ombra que els britànics van acabar marginant i aïllant.

La història de Garbo va arribar al gran públic després d'un reportatge a 'Sàpiens' de Jordi Finestres i del documental 'Garbo: l'espia' (2009), d'Edmon Roch. Fins ara se sabia que Garbo va ser clau en l'èxit del desembarcament de Normandia, perquè va fer creure als nazis que l'atac seria més tard i en un altre lloc. El que ara han revelat els documents desclassificats pel govern britànic és que la seva dona podria haver acabat engegant a dida els plans aliats. Araceli s'enyorava, no volia viure a la Gran Bretanya, i va amenaçar amb destapar-ho tot. Però darrere les seves amenaces hi havia molt més que simple enyorança.

Araceli, l'espia a l'ombra

Garbo segurament no hauria existit sense la seva dona. Araceli és qui va ajudar a construir la xarxa de contactes, qui va entregar els primers missatges i qui va convèncer els alemanys que Garbo estava espiant els anglesos des de Londres, quan en realitat vivia a Portugal. També va ser Araceli qui va contactar amb Edward Rousseau, l'agregat naval nord-americà a Lisboa, i el va convèncer perquè els aliats confiessin en Garbo. Va ser ella qui va aconseguir el trasllat de tota la família a Londres i que el seu marit comencés a treballar per l'M15.

Ni cinc minuts amb el seu marit

Però en el moment que la família es va instal·lar a Londres, aquesta idealista, nascuda dins una família acomodada de Lugo el 1914 i que durant la Guerra Civil va treballar com a voluntària als hospitals, va viure reclosa. Almenys això revelen els documents publicats pels arxius nacionals britànics. Araceli passava moltes hores sola a casa. No sabia parlar anglès. A més, ni el seu marit ni l'M15 volien que Araceli tingués contacte amb altres espanyols, perquè temien la influència de la xarxa d'espionatge pro nazi. "Es queixa que no té cap amic, que el seu marit no deixa que parli amb altres dones espanyoles instal·lades a Londres ni escriure's amb els amics que té a Espanya", escriu en un document Tomás Harris, l'enllaç de Garbo amb l'M15. Harris va gravar una conversa amb Araceli: "No vull viure ni cinc minuts més amb el meu marit", li diu. "Encara que em matin, aniré a l'ambaixada espanyola", afegeix.

La falsa detenció

Harris i Pujol van elaborar un pla per neutralitzar Araceli. La van enganyar. Harris va proposar dir a Araceli que el seu marit havia estat acomiadat per culpa de les seves amenaces. Pujol, però, va decidir anar més enllà: li dirien que la seva actitud havia provocat que el detinguessin. Van portar Araceli a un camp de detenció perquè pogués parlar amb el seu marit. Allà li van fer firmar un paper en què es comprometia a no insistir més a tornar a Espanya. L'M15 va fer veure que alliberava Pujol. "Ella va tornar a casa escarmentada a esperar el seu marit", diuen els documents.

Garbo va rebre l'Orde de l'Imperi Britànic però no el va poder recollir perquè l'M15 el va obligar a tornar a Madrid el 1944. A Espanya, Pujol vivia angoixat perquè tenia por de ser descobert. Finalment, va decidir anar a viure a Caracas, on va néixer la seva tercera filla. La parella, però, cada vegada estava més distanciada i finalment ella va tornar a Lugo amb els fills i després es va instal·lar a Madrid. A la capital espanyola, Araceli es va posar en contacte amb l'ambaixada britànica, necessitava diners, i va començar a treballar com a intèrpret. Al cap de poc, va rebre la notícia que el seu marit havia mort a Moçambic. El 1958 es va casar amb el nord-americà Edward Kreisler. Però en realitat Garbo no havia mort. Va reaparèixer un matí del 1984: va sortir als diaris perquè finalment li entregaven l'Orde de l'Imperi Britànic al Palau de Buckingham. Pujol es va posar en contacte amb Araceli, va tornar a abraçar els seus fills i va conèixer els seus néts, amb qui es va escriure fins que va morir, el 1988.