L’esperit de Rusiñol torna a habitar al Cau Ferrat

SitgesEl Cau Ferrat pot ser vist com un precedent de les operacions amb què, des dels anys 70, s’ha intentat recuperar un barri mitjançant un equipament cultural. El casc antic de Sitges era una zona més aviat degradada quan Santiago Rusiñol va decidir, l’any 1893, abandonar el primer Cau Ferrat, ubicat al carrer Muntaner, i instal·lar el seu taller i les seves col·leccions en un nou edifici que va aixecar on hi havia hagut dues cases de pescadors.

El Cau Ferrat es va inaugurar el 1894, i el 1933 es va convertir en museu públic, amb una museografia de Joaquim Folch i Torres que va respectar el caràcter que li havia donat Rusiñol mentre desenvolupava una museografia moderna per al Museu d’Art de Catalunya. En cap moment les 2.100 obres que s’hi exposen van estar protegides per cap mesura de conservació preventiva. I n’hi ha d’artistes com el Greco, Picasso, Ramon Casas, Arcadi Mas i Fondevila, Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga i Ramon Pichot, a més de peces arqueològiques fenício-púniques i nombroses peces de ceràmica i de forja.

El risc de la humitat i la llum

“Durant 130 anys les obres han menjat sal, humitat, sorra i vent de llevant”, explicava ahir Vinyet Panyella, experta en l’obra de Rusiñol i directora gerent del Consorci del Patrimoni de Sitges, durant la presentació de la restauració del Cau Ferrat. L’altra sala mítica del Modernisme, juntament amb Els Quatre Gats, tornarà a obrir les portes dilluns després de quatre anys de profundes reformes que l’han salvat de la degradació que patia. Però a l’interior sembla que no hagi passat el temps. Cal forçar la vista per veure les càmeres i les reixetes dels aparells de climatització perquè ni les obres d’art ni els elements decoratius de les sales pateixin per la proximitat del mar i l’impacte de la llum solar. “Hem seguit pràcticament fil per randa la museografia de Folch i Torres i només hem fet algunes correccions per qüestions de l’equipament”, explica Panyella.

“Hem tingut la voluntat que la bellesa estètica de l’espai segueixi sent impressionant i hem volgut transmetre els valors fundacionals de l’edifici”, subratlla l’experta. El repte no ha sigut fàcil. L’edifici no tan sols té el mar al davant, sinó que també el té a sota. S’han renovat tots els paviments i es va haver d’apujar un pam el terra de la sala del Brollador, la més pròxima a la costa, per construir-hi una llosa de formigó que l’aïllés de la humitat.

El blau de les parets del Cau Ferrat torna a lluir com nou després d’haver rascat les capes de pintura existents fins a trobar restes de l’original. Durant la restauració s’han recuperat cinc vitralls amb escenes de flora i fauna que Rusiñol va immortalitzar el 1894 a l’oli Maria Rusiñol al Cau Ferrat i elements decoratius com un rossinyol estampat amb una plantilla amb què l’artista va decorar l’interior de la sala coneguda com el Despatxet. El color de les parets d’aquesta sala és d’un blau cel, menys intens que al saló, i també estan atapeïdes d’obres d’artistes com Picasso i Anglada Camarasa. En total s’han restaurat una quarantena de vitralls, prop de 7.000 rajoles de ceràmica i una trentena de mobles de fusta de diferents èpoques.

Can Rocamora i el Museu de Maricel

L’altra dependència emblemàtica del Cau Ferrat, el Gran Saló, va ser un encàrrec que Rusiñol va fer a l’arquitecte Francesc Rogent, i representa l’últim exponent del neogòtic dins el Modernisme. “L’interior està concebut com l’interior d’un castell i també hi ha tres porxos, amb al·legories de les arts, que reflecteixen la influència que el viatge a Itàlia va tenir en Rusiñol”, explica Panyella.

L’últim gran esdeveniment que va es va celebrar al Gran Saló va ser un homenatge al doctor Robert l’any 1900. Dos anys més tard, amb la compra de la col·lecció de vidre d’Alexandre de Riquer, exposada dins de vitrines al centre de la sala, el Cau Ferrat va entrar en una nova etapa en què el caràcter de museu de l’edifici va agafar més força per damunt del de taller. “Rusiñol funcionava per acumulació i no renegava mai de les seves èpoques anteriors”, explica Panyella sobre com les 28 pintures de l’artista que es poden veure arreu de l’edifici reflecteixen el desenvolupament de la seva trajectòria, des de les còpies de Botticelli i altres artistes italians que va fer als Uffizi fins a l’etapa parisenca i la simbolista.

La recuperació del Cau Ferrat forma part de la reforma del complex, on hi ha dos edificis més: Can Rocamora, a la planta baixa del qual s’ha instal·lat el punt de recepció del públic, una botiga i l’accés al Cau Ferrat, i el Museu de Maricel, inaugurat el 1970. En total tenen una superfície de 2.600 metres quadrats. El Maricel és el museu que ha experimentat una transformació més radical. El discurs s’ha renovat -s’hi exposen 269 peces, un 30% de les quals són inèdites- i les obres del llegat del metge Jesús Pérez-Rosales, des de retaules gòtics fins a unes pintures monumentals de Josep Maria Sert, agafen més volada amb un recorregut que repassa la història de l’art des del segle X fins a la postguerra i que també inclou obres de la col·lecció d’art de la vila de Sitges. Aquest col·leccionista va aconseguir retornar aquestes teles, que representen l’esperança de la victòria dels aliats a la Primera Guerra Mundial, al seu lloc d’origen, després que Charles Deering, que havia encarregat la construcció del Palau de Maricel per exposar-hi la seva col·lecció, les hagués venudes i fossin a l’hotel Waldorf Astoria de Nova York.

L’entrada al Cau Ferrat i al Museu de Maricel serà gratuïta fins al 5 de gener. El pressupost de les obres, que no van estar exemptes de polèmiques, arran de la façana marítima trencadora amb l’existent que plantejava el primer projecte de restauració, ha sigut de 9,7 milions d’euros, aportats pel ministeri de Foment (3 milions, a través de l’1,1% cultural), la Generalitat (3 milions) i la Diputació de Barcelona (3,7 milions).

‘Retrat de Dolors Vidal’ i altres préstecs de museus amics

El Museu de Maricel s’inaugurarà amb una petita exposició temporal dedicada a la manera com el Consorci del Patrimoni de Sitges ha dinamitzat el seu patrimoni durant les obres. Així, l’organització ha rebut 34 obres en préstec per completar el discurs de la seva exposició permanent. Provenen del Museu de Montserrat, dels fons d’art de la Generalitat de Catalunya, de la Diputació de Barcelona i del Museu Nacional d’Art de Catalunya, que ha prestat, entre d’altres, un retrat magnífic de Ramon Casas de Dolors Vidal, la dona de Miquel Utrillo, un reflex de l’apassionada història d’amor que van viure.