Publicitat
Publicitat

L'èxit de 'Pedra de tartera' rau en una senzillesa que tusta l'entranya

L'èxit d'aquella pedra

Poques obres claven una gec d'humilitat com ho fa Pedra de tartera : què tenen les 100 pàgines de Maria Barbal que sent tan simples commouen tan intensament? En el monòleg dispers de la Contxa no hi ha ni un mot, ni una expressió, que no pogués pronunciar un analfabet. I en canvi amb una senzillesa molt rumiada, que sembla caiguda del cel perquè tusta l'entranya, Barbal escruta profundament el personatge. L'escruta tant que veiem la Contxa feinejant durant els anys que l'autora es menja. Si la bona novel·la és la que imposa amb naturalitat els silencis i els salts d'espai i de temps, aquesta ho és.

Marc Rosich l'adapta ara al teatre, distribuint bé el monòleg de la Contxa entre vuit personatges sense robar-li patetisme ni tendresa. Conserva el seu punt genial: la capacitat de Barbal per fer expressar l'inexpressable a qui no té recursos per emparaular els seus sentiments. D'aquí l'abús de comparacions i d'antítesis molt fàcils. "I és que ell semblava haver nascut per treure'm tots els temors, per posar llum on jo veia fosc i per aplanar allò que se'm feia com una muntanya", diu la Contxa del Jaume. I fins i tot això, que abans se'n deia amor i ara subjugació, emociona sense sonar ridícul, risc que corren totes les obres que van directament a l'estómac sense excitar el cervell. Se'ns diu que la clau de Pedra de tartera és el seu to uniforme i jo crec que és el món que la sustenta. Que per captivar, ara que ens escanya la cultura i només ens distingim pel que estimem, cal parlar a través del que és proper i concret, del que batega. Flaubert podia fer tants estudis científics com vulgueu però sense la víscera per patir el seu temps, constaria com un gran retratista de natures mortes. Pedra de tartera viu d'una certa condescendència: què sabem nosaltres de trobar-nos casats amb qui ens repugna? De pencar al camp com animals? Res. I precisament per això plorem el que molts van viure amb naturalitat, gaudint més ells dels balls anuals que nosaltres de dos mesos de festa. Si és cert que la cultura és la gran absent de l'obra, també ho és que sense ella no la llegiríem com ho fem. La nostra emoció és part del seu èxit: la Contxa, aquella pedra, va caure d'una tartera fins a arribar a les nostres mans. Ens commovem perquè, a còpia d'anys, podem llegir brutalitat en el que la desfeia.

Més continguts de