L’home que va fer enfadar Scarlett Johansson

BarcelonaGrégoire Delacourt parla amb molt d’entusiasme tant dels seus llibres com dels anuncis que ha ideat al llarg d’una trajectòria de més de 30 anys. Si s’ho proposés, el novel·lista francès podria arribar a seduir la cadira on seu, però encara no n’ha tingut necessitat. Ara presenta Les quatre estacions de l’estiu (Edicions 62 / Maeva), i aprofita aquesta nova història -que aprofundeix, amb nostàlgia, en les diverses edats de l’amor- per fer una repassada a la seva fulgurant carrera de novel·lista, que va començar el 2011 amb L’écrivain de la famille (Jean-Claude Lattès) i va esclatar mundialment amb La llista dels meus desitjos un any després.

“Em vaig imaginar una dona de 48 anys que tenia una merceria en un poble del nord de França i que un bon dia guanyava la loteria”, fa memòria amb un somriure als llavis. La novel·la s’ha traduït a 34 llengües i només a França ha aconseguit vendre més d’un milió d’exemplars, a més de comptar amb una adaptació cinematogràfica i una altra de teatral. “Una de les claus de l’èxit del llibre és que hi exposo que tenim tendència a confondre felicitat i diners”. Delacourt escriu “per plaer” als estius, conscient que tot i l’èxit -que defineix com “un accident”- no pot considerar les novel·les “com una feina”.

Tot i dedicar només uns mesos a l’any a les novel·les, el seu ritme creatiu li permet publicar una novetat per any. Amb La première chose qu’on regarde (2013) va aconseguir una estranya fita: fer enfadar tant l’actriu Scarlett Johansson que el va acabar portant als tribunals. “Quan vaig saber que em denunciava vaig caure de cul -admet-. Jo creia que la imatge que donava d’ella era molt positiva. De fet fins i tot pensava que Johansson podia interpretar l’adaptació cinematogràfica de la novel·la...” No va ser el cas. Al llibre un mecànic rebia la visita sorpresa de l’actriu -o d’algú que es feia passar per ella- i hi vivia una rocambolesca història d’amor. “Més enllà de si vaig poder ofendre o no Johansson, la novel·la posava sobre la taula un tema important: ¿un escriptor té llibertat per imaginar el que sigui o té uns límits?”, es demana Delacourt. A més de guanyar el judici va aconseguir que el llibre fos publicat als Estats Units.

Morir d’amor

Després d’ On ne voyait que le bonheur, que va ser finalista al Goncourt el 2014, el francès entrega una nova ficció en què mostra quatre històries d’amor: l’adolescent, el de la primera edat adulta, el consolidat i el que té lloc al final de la vida. “De jove vaig estar disposat a morir per una noia que estimava -reconeix-. Era un romàntic de cap a peus, i espero no haver-ho perdut. El millor que et pot passar a la vida és mantenir-te enamorat. Vaig tenir una besàvia que va morir als 92 anys, molt unida al seu marit, que va decidir que la seva vida també havia acabat. Es va tancar a l’habitació sense menjar ni fer res. Al cap de sis dies també va morir”.