L’home que mou els fils del Festival De Canes
El francès Thierry Frémaux dirigeix el festival de cinema més important del món des del 2007
CanesCada vespre, Thierry Frémaux, director del Festival de Canes, dóna la benvinguda a les estrelles a la catifa vermella, vestit amb un elegant esmòquing de Brioni. Però és la seva feina entre bastidors al llarg de l’any el que el converteix en una de les figures més poderoses de l’univers cinematogràfic: escollir quines pel·lícules es mostren al festival cada any.
Analitzar unes 1.800 pel·lícules per acabar-ne escollint aproximadament 50 és una feina que requereix molt d’aplom i altres qualitats que Frémaux sembla posseir: energia inesgotable, eficiència inflexible, un amor profund al cinema i les habilitats diplomàtiques necessàries per enfrontar-se a les pressions inevitables de Hollywood, la complexa burocràcia cultural francesa i els mateixos directors defensant el resultat de la seva feina. I això que Frémaux, de 54 anys, ni tan sols vol admetre aquestes pressions, i menys en la recta final del festival, que acaba diumenge. “Primer de tot, no hi ha pressions. Hi ha amor”, deia des de la seva oficina, en un breu descans entre projeccions, festes i photocalls. Comprova un dels seus diversos mòbils. “La gent creu en el que fa. Lluita pel que fa. I ho trobo normal”, afegeix. La seva estratègia per seleccionar el conjunt de cada any “és ser sincer”. “Fas les decisions amb el cor i la consciència, amb sinceritat i convicció, sabent que potser t’equivoques; no hi ha mai res que sigui 100% segur”, diu.
Trampolí de cineastes
Els cineastes asseguren que mai oblidaran el moment en què Frémaux els va trucar per dir que les seves pel·lícules havien estat seleccionades per a Canes. “Va ser preciós”, explica Xavier Dolan, l’actor i director quebequès, de 26 anys, que va aconseguir el premi del jurat per Mommy l’any passat, i que aquest any forma part del jurat, presidit per Joel i Ethan Coen. Frémaux va ajudar Dolan a impulsar la seva carrera. Quan la seva pel·lícula Laurence Anyways (2012), va ser seleccionada per Un Certain Regard, la secció del festival reservada per a obres més exigents, Dolan va dir que estava trist, ja que li hauria agradat que el film estigués en la secció oficial a competició. Després, però, es va adonar que Frémaux l’estava intentant protegir. “Va ser un gest molt paternal”, explica.
Els festivals de Berlín i Venècia han perdut voltatge al llarg dels últims anys, i Toronto està orientat cada vegada més a l’Amèrica del Nord. Canes, en canvi, és “el lloc on tothom vol col·locar la seva pel·lícula”, afirma Kent Jones, director del Festival de Cinema de Nova York, i afegeix que “a Canes hi ha molta més pressió que en cap altre festival”.
El poder va acompanyat de queixes. L’any passat, el festival va obrir amb la més aviat insípida Grace of Monaco, protagonitzada per Nicole Kidman. Aquesta edició ha obert amb La tête haute, d’Emmanuelle Bercot, sobre un adolescent problemàtic. Va ser celebrada perquè era la segona pel·lícula dirigida per una dona que obria el festival, però criticada perquè és massa trista per a una nit d’obertura brillant. Aquest any, Sea of trees, dirigida per Gus Van Sant i dins de la competició principal, ha estat xiulada per la premsa en la projecció i ha rebut algunes de les pitjors crítiques que cap pel·lícula de Canes hagi rebut mai.
¿És possible que aquesta terrible rebuda inquieti alguns estudis de Hollywood a l’hora d’estrenar els seus films a Canes? Frémaux no ho creu. “Hollywood és aquí: Del revés, Mad Max... Què més voleu?”, diu, una mica irritat i referint-se a dues pel·lícules projectades fora de la competició amb un gran èxit de crítica. Tot i això, afegeix, sense mencionar Van Sant, un habitual de Canes: “Lamento que hi tingui una pel·lícula aquí a Canes i que això no li faci cap bé. També passa, de vegades”. Hi ha veus crítiques que també s’han queixat perquè hi ha cinc pel·lícules franceses de les dinou de la competició oficial d’aquest any, cosa que es veu com a fruit de la pressió interna a França, on el festival és una pedra angular del paisatge cultural. Durant l’any, Frémaux, un àvid usuari de Twitter i fan de tota la vida de l’equip de futbol de la seva ciutat natal, l’Olympique de Lió, viatja pel món a la recerca de noves pel·lícules. També ho fa des de casa.
Campió de judo
Frémaux va ser campió de judo mentre creixia en una família de classe mitjana a Lió, on encara viu la meitat de la setmana i hi dirigeix l’Institut Lumière. Després d’unir-se a l’equip de selecció de cinema de Cannes l’any 1999, es va convertir en director del festival el 2007. Jean-Michel Frodon, crític i exeditor de Cahiers du Cinema en diu: “Sap com fer front als adversaris: no lluita, però sap utilitzar la força del seu adversari per guanyar”. Frémaux diu que prefereix una bona pel·lícula comercial a una de dolenta d’art i assaig. “Estic convençut que em pot agradar Apichatpong Weerasethakul i em pot agradar Pixar, però no els veig de la mateixa manera”, resumeix. Preguntat per si en el passat alguna vegada havia tingut un mal any al festival, diu que no i cita Woody Allen: “És com el sexe. Fins i tot quan és dolent és bo”.
