L’home que recomanava Rilke
Director Audiovisual de l’AraPer a la gent de la nostra fornada, Joan Barril era un home seguit d’una frase: “Que bé que escriu!” Tenia el do d’escriure clar, amb frases precises però coronades amb un envejable domini del llenguatge poètic. La prosa de Barril era més amorosa que cantelluda, i ens semblava que li sortia a raig. El vam llegir al setmanari El Món, en aquella època de la guerra freda entre Pujol i Maragall. I el vam llegir a El País, i després va fer el salt a La Vanguardia. Al cap de pocs mesos va dir als seus íntims: “Ara sé que a vegades et poden fitxar no perquè escriguis, sinó perquè deixis d’escriure”.
I llavors li vam posar cara, acompanyat del seu amic de la infància Joan Ollé, a L’illa del tresor, un programa del Canal 33 que omplia la pantalla de respecte per l’espectador, i li disparava la gana per les lletres sense necessitat de pronunciar el verb recomanar. Si la literatura era allò, doneu-me’n més, de literatura.
A Barril li vam descobrir la veu en una petita joia radiofònica titulada Papers mullats, que emetia Catalunya Ràdio els diumenges a la nit, quan a l’antena encara li feia mal el cap dels crits futbolers de tota la tarda. No recordo manera més digna i analgèsica d’arribar al dilluns. Lluís Foix va confiar-me un dia que no se’n perdia cap: “¿Has sentit el Barril els diumenges?”, va preguntar-me un cop, amb el to reverencial de què es parla de l’excel·lència.
Una mica més endavant la ràdio em va fer competir amb Barril, ell als matins a la COM i jo a Catalunya Ràdio. La guerra ja no era tan freda però als poders els agradava jugar-hi. A vegades em venien polítics al programa i quan jo els oferia un cafè, em contestaven: “En Barril em va oferir una copa de xampany”.
I un dia, en Barril es va fer present a Diagonal, 614. Va venir de dret cap a mi i va dir-me: “Que sàpigues que no he vingut a substituir-te”. I perquè quedés clar, el dia que tots dos recollíem el Premi Nacional de comunicació va aprofitar el discurset d’agraïment per dir-li a la consellera Tura, present a l’acte, que celebrava sentir-me cada matí i que havia estat bé no tocar el que funcionava. L’endemà, just abans del “Bon dia, són les vuit!”, li vaig dedicar el You’ve got a friend.
No he escrit això per mi sinó com a senyal del deute de gratitud que guardaré sempre al comportament de senyor de Joan Barril. Gratitud que li tinc com a oient, quan la seva ràdio republicana, armada amb l’acordió parisenc, em feia apagar la tele havent sopat. A la companyia que em va fer amb la veu, el to i la saviesa (i l’acordió) tornant d’una conferència a Reus o a Girona.
Però de tota la carpeta de records de Barril, el més preuat és un episodi... res, un moment de trenta segons. Durant una pausa per als anuncis, va treure el cap per l’estudi, interessat pel que acabava de sentir. I va recomanar-me les Cartes a un jove poeta, de Rilke. De qui? De Rainer Maria Rilke. Aquelles cartes que comencen amb un “Vostè em pregunta si els seus versos són bons. M’ho pregunta a mi, com abans ho va preguntar a altres persones. I envia els seus versos a revistes literàries i sent inquietud quan el rebutgen. Doncs bé, si em permet el consell, renunciï a tot això. Vostè està mirant cap enfora, i precisament això és el que no hauria de fer. Ningú el pot aconsellar ni ajudar. Només hi ha un remei: endinsi’s en vostè mateix”.
