L'equip de 'Truman', amb la productora, Marta Esteban, amb el braç enlaire, al capdavant, recollint el premi a la millor pel·lícula de parla no catalana / EFE

L’humanisme agredolç de Cesc Gay triomfa als Gaudí

‘Truman’ s’endú sis dels premis més importants i ‘El camí més llarg per tornar a casa’ el de millor pel·lícula

L'equip de 'Truman', amb la productora, Marta Esteban, amb el braç enlaire, al capdavant, recollint el premi a la millor pel·lícula de parla no catalana / EFE

Va ser la seva gran nit. Cesc Gay, un dels directors catalans més al·lèrgics al protagonisme i a parlar en públic, va haver de pujar tres cops a l’escenari de l’Auditori del Fòrum per recollir els seus tres Gaudí per Truman. Un pel guió que firma amb Tomàs Aragay, un altre per la direcció i l’últim pel premi a la millor pel·lícula en llengua no catalana. Tres guardons que, sumats als tres premis interpretatius als quals optava el film -per a Ricardo Darín, Javier Cámara i Dolores Fonzi-, assenyalen Truman com la gran triomfadora de la 8a edició dels Gaudí.

No era la primera vegada que la fortuna somreia al director en els Gaudí. Una pistola en cada mano ja es va endur el 2013 el Gaudí al millor guió i a la millor pel·lícula en llengua no catalana, però aquell èxit va ser eclipsat pel triomf de Blancaneu i Lo imposible. Ahir, però, la victòria va ser inapel·lable, amb sis dels premis més importants de la nit.

D’alguna manera, el triomf de Truman als Gaudí és també el de la tercera via que encarna Cesc Gay al sovint polaritzat cinema català. El director d’ A la ciutat sempre ha ocupat un espai intermedi entre la radicalitat formal del cinema d’Albert Serra i José Luis Guerín i el cinema de gènere que reivindiquen Jaume Balagueró i la generació sorgida de l’Escac. El de Cesc Gay és un cinema personal que no dóna l’esquena al públic, que parla d’emocions adultes amb intel·ligència i humor. Truman constitueix un bon exemple de la seva habilitat per dibuixar personatges propers sense sacrificar-ne la complexitat; una història de retrobament entre dos vells amics observada per Gay amb una mirada còmplice que no s’està de ser punyent quan cal. Sense asos a la màniga ni pirotècnia dramàtica, només grans dosis d’empatia i comprensió. Que els Gaudí celebrin l’humanisme agredolç de Cesc Gay és, per tant, una bona notícia i un acte de justícia.

'El camí més llarg per tornar a casa', millor pel·lícula

L’atzar va voler que la d’ahir fos una nit canina als Gaudí: si l’excusa argumental de Truman passa pels esforços d’un malalt terminal per trobar algú que cuidi el seu gos quan ell ja no hi sigui, a la guanyadora del premi a la millor pel·lícula, 'El camí més llarg per tornar a casa', un gos també hi té un gran protagonisme. És el gos deshidratat i a punt de morir que obliga el protagonista del film -tot i que es troba en un estat de ruïna emocional- a sortir de casa en busca d’un veterinari. El colpidor debut de Sergi Pérez és l’altra cara del cinema amable de Cesc Gay: una història dura i sense concessions, que s’emmiralla en el cinema de Bergman i els Dardenne i, en conseqüència, porta els personatges i l’espectador al límit.

Descobreix aquí com aconseguir amb l'ARA el DVD d''El camí més llarg...'El premi a la cinta, a més, s’inscriu en la tradició de l’Acadèmia de reconèixer l’aparició de noves i prometedores veus del cinema català, que en el passat van ser les de Mar Coll, Kike Maïllo, Neus Ballús i Carlos Marques-Marcet.

El director de 10.000 km, precisament, torna a sortir premiat dels Gaudí, ahir amb el premi al millor telefilm per 13 dies d’octubre, sobre els últims dies de Lluís Companys. La coguionista de Marques-Marcet a 10.000 km també va pujar a l’escenari per recollir el Gaudí al millor curtmetratge per El adiós, un curt que està arrasant als festivals i que permet intuir una gran directora. Una altra directora que cal tenir molt en compte és Alba Sotorra, que ahir s’enduia el Gaudí al millor documental pel seu primer treball, Game over, estudi sobre l’obsessió per la guerra en un adolescent. Sotorra, Marques-Marcet, Pérez i Roquet, tots al principi de la seva carrera i amb projectes interessants en l’horitzó, posen de manifest que el cinema català té present i té futur.

Un altre nom ple de futur és el de l’absent per motius laborals Laia Costa, merescut Gaudí a la millor actriu per Victoria, i l’única excepció en el domini aclaparador de Truman en les categories interpretatives. Un domini lògic en el cas de l’extraordinari Ricardo Darín -un altre premiat que no va assistir a la gala- però no tant en el d’un Javier Cámara, desubicat en un paper de contenció dramàtica, i l’anecdòtica Dolores Fonzi.

Un dels grans derrotats de la nit va ser Barcelona nit d’hivern, la comèdia romàntica de Dani de la Orden que no es va endur cap de les seves set nominacions. Les dues pel·lícules amb més nominacions (12), Anacleto: Agent secret i El Rey de La Habana,es van haver de conformar, respectivament, amb quatre estatuetes menors. La novia no va rascar cap premi de les seves quatre nominacions, però la seva guerra és als Goya, on diumenge que ve disputarà a Truman el rol de favorit. Com si ho intuïssin, ni la directora Paula Ortiz ni la protagonista Inma Cuesta van ser en una gala que les absències van deslluir una mica.

En aquest sentit, la presència més enyorada va ser la de la guanyadora del Gaudí d’Honor - Miquel Porter, Rosa Maria Sardà, que va excusar la seva aparició per una indisposició d’última hora. El seu fill, Pol Mainat, va recollir el premi en nom de l’actriu homenatjada. Aquest any la cerimònia dels Gaudí va coincidir amb Sant Joan Bosco, patró d’actors i cineastes. Però ni així va ser el dia de Rossy de Palma.

Els problemes de la gala

De la mestra de cerimònies d’aquesta edició s’esperava una gala d’autor plena d’humor, surrealisme i un català sui generis. Però l’actriu es va veure superada per la situació ja des del número musical inicial, marcat pels problemes tècnics amb el playback, com es va veure perfectament en els contraplans de les cares de circumstàncies del públic. Tampoc va funcionar massa la idea d’enregistrar l’àudio d’algunes de les intervencions de De Palma, perquè la mestra de cerimònies no acabava de trobar la forma d’interactuar amb el seu playback.

L’intent atrevit i lloable de portar als Gaudí l’univers picassià de l’actriu va fracassar perquè De Palma no va saber com encaixar el seu espectacle en el context d’una cerimònia de lliurament de premis. Val a dir que la cosa va millorar una mica al llarg de la nit, sobretot quan l’antiga noia Almodóvar es va alliberar del guió, va començar a parlar en castellà i va muntar el xou a l’escenari amb un penis negre de plàstic i un barret de fantasia fet de pa. Però cada vegada que es donava pas a algun presentador dels premis -David Verdaguer, el millor de tots- es veia més clar que una cosa són els codis de les gales i una altra el del surrealisme de cafè. I si afegim els problemes de so i de realització, el resultat va ser un esperpent de gala que va arribar al cim quan la veu de De Palma es va colar en l’actuació musical de Sílvia Pérez Cruz, que va reaccionar amb naturalitat i un gloriós “ Va por ti, Rossy!

Isona Passola i la junta de l’Acadèmia han de prendre nota que els experiments amb gasosa no funcionen als Gaudí. La presidenta de l’Acadèmia va recordar una frase de Frank Capra al seu discurs: “El drama no es produex quan plora l’actor, sinó quan plora el públic”. Doncs bé, ahir el públic de la cerimònia dels Gaudí també va plorar, però no d’emoció. Queda un any per corregir errors; de tot se n’aprèn.