Igual que en l'única i última visita de l'Alvin Ailey American Dance Theater a Barcelona, fa deu anys, dijous la companyia nord-americana va presentar al Liceu un programa que combina coreografies dels nous creadors amb aquelles històriques que van convertir el genial coreògraf nord-americà en un mite de la dansa. El coreògraf italià Mauro Bigonzetti va obrir la vetllada amb Festa barocca , un treball del 2008 sobre música de Händel que va sorprendre més pel seu neoclassicisme que no per l'originalitat de la coreografia. Estructurada en peces corals, solos i passos a dos, Bigonzetti utilitza un llenguatge similar al de Kylián, Duato o el Forsythe més clàssic, combinant classicisme, contemporaneïtat i ironia, però no aconsegueix aportar res de nou i fins i tot resulta xocant en una companyia l'ADN de la qual és exaltar la dansa afroamericana.
En un canvi de registre radical, tres coreògrafs de generacions i estils diferents s'uneixen per crear Loves stories : Robert Battle, director artístic de la companyia des de fa un any; Judith Jamison, musa d'Ailey i hereva de la companyia, i Rennie Harris, un dels principals coreògrafs de hip-hop dels Estats Units. El resultat és un treball vital en què un solo del més pur estil neoclàssic pot conviure amb l'street dance i amb la dansa discotequera de tocs tribals dels 60 i 70, salpebrat tot amb tocs de jazz, un mélage que segueix les bases fundacionals d'una companyia que va néixer el 1958 amb un profund esperit polític de lluita contra la segregació racial.
Va tancar la nit Revelations , coreografia mítica de l'any 1960 que segueix posant la pell de gallina per la seva força, espiritualitat, estètica, ritme, sensualitat i moviments. Ailey hi mostra el seu passat, el que va viure de petit a Rogers, Texas, al si d'una família camperola, en què les dones rentaven la roba per als blancs i grans i petits recollien cotó entre amenaces del Ku Klux Klan. Revelations mostra aquest passat entre cants espirituals negres i festes endiumenjades, però sobretot mostra la capacitat d'Ailey per reinventar el llenguatge de la dansa, partint de la modern dance per acabar amb un gran espectacle estil Broadway. Com deia davant les crítiques dels sectors més intransigents de la dansa: "Si es tracta d'art i entreteniment, això és el que volem ser". Una autèntica obra d'art.
