Els muntatges del director d'escena alemany Peter Konwitschny solen tocar el punt feble -només cal recordar les polèmiques que van suscitar al Liceu les seves lectures de Lohengrin i Don Carlo . Té enginyoses idees teatrals i la transgressora voluntat de dinamitar les tradicions per posar al descobert les misèries, pors i angoixes de la societat actual. Ara ens arriba, procedent de l'Òpera d'Hamburg, la seva lectura antiromàntica d'una òpera que els alemanys coneixen de memòria, Der Freischütz (el caçador furtiu), de Carl Maria von Weber, peça clau en la creació nacional de l'òpera alemanya.
El que fa Konwitschny resulta d'allò més entretingut: hi ha cops d'enginy, força ironia -també detalls de mal gust i escenes ridícules- i un ritme àgil que aprofita les possibilitats de la impactant i surrealista escenografia de Gabriele Koerbl. Dir que la seva lectura avança les revoltes socials perquè posa al descobert les misèries de l'esclavitud capitalista resulta una mica pedant. Una cosa és el que el mateix Konwitschny explica en l'entrevista que apareix al programa de mà i una altra el que es veu damunt l'escenari: una confusa, absurda i extravagant lectura les claus de la qual se'ns escapen. El Liceu ha errat el tret amb aquest muntatge perquè aquí no es coneix bé aquesta òpera, i les idees de Konwitschny -i també la seva coartada intel·lectual- cauen en sac trencat. Catalunya no és Alemanya, per molt que Artur Mas proclami que els catalans som els alemanys d'Espanya.
Michael Boder va treure les castanyes del foc amb una experimentada i clara direcció al capdavant d'una orquestra amb problemes d'afinació i so poc net. Bé el cor, encara que una desafortunada intervenció actoral va trencar l'encant del cèlebre cor de caçadors. De fet, l'actor Alex Brendemühl va rebre esbroncades per la seva carregosa interpretació de Samiel, un dimoni d'anar per casa que parla en català amb subtítols en alemany quan tots els altres fan el contrari. Va quedar ridícul, però com que l'equip escènic no va sortir a saludar, es va endur la pitjor crítica.
El gran triomfador va ser el baix Matti Salminen, que només canta uns minuts al final de l'òpera (un luxe i potser un malbaratament en aquests temps). L'incisiu Kaspar d'Albert Dohmen i l'intens i vigorós Max del tenor Christopher Ventris (va substituir l'indisposat Peter Seiffert) van ser els intèrprets més aplaudits, al costat de la soprano Ofelia Sala, que va cantar amb lirisme i bon gust, però va sobreactuar fins al punt que va fer el personatge d'Ännchen encara més insuportable del que ja és. La seva col·lega Petra-Maria Schnitzer va passar serioses dificultats en la sublim part d'Agathe, un paper que demana més frescor, tendresa i bellesa tímbrica. Lauri Vasar (Ottokar), Rolf Haunstein (Kuno) i Manel Esteve Madrid (Kilian) completen amb bon ofici l'irregular repartiment.
