BARCELONALa novel·lista nord-americana Lionel Shriver va debutar l'any 1986 amb la novel·la The Female of the Species , però no va ser fins gairebé al cap de dues dècades -i després de sis novel·les més- que no va aconseguir una repercussió internacional notable. Durant tots aquests anys, el discurs temàtic de Shriver es va anar endurint: si el primer llibre, publicat quan l'escriptora havia fet 29 anys, era una biografia ficcional de l'antropòloga Gray Kaiser, Tenemos que hablar de Kevin (2003), la novel·la que la va popularitzar, es fixava en la complexa psicologia de la mare d'un noi que es decidia a liquidar els seus companys d'escola.
Des de fa anys, Shriver passa nou mesos al Regne Unit, país on va ambientar una part significativa de la novel·la següent, El mundo después del cumpleaños (2007). "Una part de la crítica em va fer notar que entrava en territori vedat. Per als anglesos, està molt bé que una americana critiqui el seu país, però els incomoda que facin el mateix amb el país d'adopció", va dir Shriver amb motiu de la presentació d'una nova novel·la, Todo esto para qué , publicada en anglès l'any 2010 i traduïda ara al castellà per Anagrama. "Un dels punts de partida del llibre va ser la voluntat de reflexionar sobre la mort -va explicar Shriver-. Tots hi haurem de passar, és una amenaça constant i, en canvi, hi pensem molt poc".
Als dos personatges principals de Todo esto para qué , Shep i Glynis Knacker, els toca conviure d'una manera directa i constant amb la possibilitat de l'extinció. Després d'agafar una malaltia estranya i de mal pronòstic, el mesotelioma peritoneal, Glynis es veu obligada a seguir un tractament caríssim que serveix perquè Shriver denunciï el sistema de salut nord-americà amb el sentit de l'humor aspre i inclement que caracteritza les seves novel·les. "Cada vegada que penso en el que costen els tractaments mèdics em desespero", comentava l'autora. "Vaig acabar la novel·la abans que Obama activés la reforma sanitària; amb tot, he de dir que, ara per ara, aquesta reforma no canvia el nucli dur del sistema: preserva les assegurances privades de manera que encara n'han sortit beneficiades".
Comparant la situació nord-americana amb la de la seguretat social britànica, Shriver va remarcar que, en temps de crisi, calia racionalitzar algunes despeses en les polítiques de salut. Va deixar clar que no és gens partidària que es costegin, per exemple, les operacions de canvi de sexe o que es destinin grans partides a malalties que no tenen curació. "Si la recessió econòmica aconsegueix empetitir el poder de l'Estat, serà una bona notícia", va dir Shriver. "Al Regne Unit, el govern és a tot arreu; crec en una seguretat social, però que només s'ocupi de les coses bàsiques: de traumatologies i de càncers que es puguin curar".
