Little Steven juga cartes guanyadores al Cruïlla
BarcelonaAcostumats a concerts de gran format en què els músics gairebé són invisibles i a actuacions que renuncien als colors que pot oferir una bona instrumentació, reconforta veure que artistes com Steve Van Zandt, àlies Little Steven, fan tot el contrari. El guitarrista nord-americà, mà dreta de Bruce Springsteen a la E Street Band, va obrir ahir l’escenari gran del Cruïlla amb un banda amplíssima, de catorze músics, i aprofitant-ne tots els recursos, tant de la secció de metalls com del percussionista i les tres coristes. Amb aquesta reformulació dels Disciples of Soul, Little Steven va regalar un concert seriós, ric en matisos i fonamentat en un trident guanyador: soul, rock i blues. És a dir, cartes imbatibles quan són jugades amb sentit i responsabilitat, que és el que va fer ell.
Va començar amb Soulfire, el tema que titula el nou disc, Coming back i Among the believers : so gran, solos de guitarra mesurats i la constatació que els metalls tindrien una rellevància especial, sobretot en peces com la vibrant I saw the light. L’essència del concert l’expliquen dues interpretacions. Una, la de la versió The blues is my business d’Etta James, prodigi de soul i blues amb una roda de solos molt ben administrada. Little Steven ve d’aquí, del rhythm’n’blues poderós. L’altra cançó que descriu l’actuació va ser Love on the wrong side of town, amarada d’aquelles melodies curtes tan característiques de Springsteen. Little Steven també ve d’aquí d’anys i panys de tocar amb el Boss. El públic va connectar de seguida amb la proposta i quan va tocar Salvation ja era impossible dubtar: allò estava sent un gran concert. I encara va millorar en la recta final, amb els aires jamaicans de Solidarity i, sobretot, Leonard Peltier, la cançó dedicada a l’activista pels drets dels nadius nord-americans empresonat el 1976 acusat de matar dos agents de l’FBI, i que segueix a la presó malgrat totes les denuncies, inclosa la d’Amnistia Internacional, que considera que el judici va ser injust. Un altre gran moment va ser la interpretació de Bitter fruit, amb les coristes lluint-se i el percussionista contagiant l’engrescador ritme del mambo.
El director del Cruïlla, Jordi Herreruela, explicava ahir que els 25.000 espectadors de divendres havien suposat “una prova de força” de la capacitat del festival per gestionar l’aforament. Se’n va sortir. Ahir, amb unes 22.000 persones al Fòrum, la fluïdesa del trànsit entre escenaris va ser més gran, i també hi va contribuir que coincidissin a la mateixa hora Txarango i Ryan Adams, dos dels concerts amb més públic. En el moment de tancar aquesta crònica, i mentre alguns buscaven lloc per veure Pet Shop Boys, tant Txarango com Adams estaven responent a les expectatives dels seguidors, uns amb més habilitats comunicatives i el nord-americà amb un so dur i una amenaça: si algú li feia una foto amb el flaix del mòbil, suspenia el concert.
La jornada havia començat, com divendres, amb tres propostes molt atractives que dignifiquen l’horari, seguint la lògica del Cruïlla segons la qual la primera hora també és important. L’escenari Radio 3 el va estrenar Exquirla, el projecte del Niño de Elche i el grup Toundra, un crit de dignitat que en directe pren la forma d’una veu que lluita per no quedar colgada sota la ferocitat de les guitarres elèctriques. Ell canta com un predicador irreverent, lligant el fraseig flamenc de Lole y Manuel i el lament de Triana, i el grup proporciona ritmes catàrquics i soroll articulat. Al Time Out, Benjamin Clementine, amb cinc coristes, va oficiar una poètica cerimònia de pop d’avantguarda. I al Cruïlla Enamora l’expansiva excentricitat de Matthieu Chedid va fer ballar el públic sobretot quan cedia el protagonisme a Toumani i Sidiki Diabaté i a la gran Fatoumata Diawara. L’Àfrica sempre té un lloc al Cruïlla.
