Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

Pau Miró retrata les misèries de quatre perdedors a 'Els jugadors', al Lliure

Llançar-se al joc per sortir de la crisi

Quatre personatges a punt de tocar fons s'embranquen en la partida decisiva de la seva vida. Pau Miró escriu i dirigeix Els jugadors al Teatre Lliure de Gràcia, amb un repartiment extraordinari.

"Brindem?", pregunta el professor. "Per què brindem?", respon el barber. "Perquè encara queda ginebra!", li enclasta amb mala bava. Els personatges d'Els jugadors són perdedors. Perdedors al casino i en tots els aspectes de la vida. Al voltant del tapet hi ha un professor de matemàtiques suspès de sou i feina per apallissar un alumne (Andreu Benito), un enterramorts enamorat patèticament d'una prostituta (Jordi Bosch), un actor addicte a robar als supermercats (Jordi Boixaderas) i un perruquer que acomiaden de la seva barberia (Boris Ruiz). Són quatre tipus normals que han quedat fora de joc: als cinquanta anys ja no són atractius, no tenen èxit personal ni professional. Només troben consol, comprensió i companyia en els seus amics i les seves partides de cartes. La cita és al Teatre Lliure de Gràcia des d'avui i fins al 20 de maig.

Els jugadors ensenyen la cara més íntima i personal de la crisi, la que afecta l'alegria i la seguretat de cada casa. "Aquesta transformació que estem vivint i que no entenem ens obliga a renunciar a coses a les quals ens havíem acostumat, ens obliga a canviar el xip i no ho volem acceptar -diu l'autor i director del muntatge, Pau Miró-. Els quatre personatges se senten acorralats i van cap a un extrem per reaccionar, per sortir del coma".

El director deixa enrere la família -que va abordar en la trilogia Búfals , Lleons i Girafes- i fa un retrat de les petites misèries quotidianes sense perdre el misteri dels seus anteriors muntatges, guanyant profunditat amb uns personatges de novel·la -i uns actors extraordinaris- i amb el punt just d'amargor i humor. "Són personatges solitaris que es fan de la família: homes d'aquesta edat, sense gaire brillantor, es necessiten", explica Miró.

Deixar de ser útil

En la primera trobada dels quatre jugadors després de temps, el professor els reuneix perquè testifiquin en un judici. Més tard, quan els calés per comprar ginebra i pagar l'advocada s'acaben, els necessita per vendre fins i tot l'urna d'or on té les cendres del pare, que se li apareix a les nits. "Aquest fantasma de l'inconscient representa el pes literal d'un pare que t'ha imposat coses de les quals necessites desprendre't, però també simbolitza el fet que cada generació ha de pair que deixa de ser útil. Els quatre personatges no suporten ser menys útils per a la societat que els joves", explica el dramaturg. I l'enterramorts ho aboca així: "El que importa de debò és la violència. Algú ha de dir a les generacions que vénen que no és el seu torn", diu nerviós, amb desfici i ganes de matar el xulo de la seva prostituta.

Quan tanquen la barberia per reformes -"no hi ha feina, la gent es torna calva", justifica l'home- i quan els càstings per fer d'actor escassegen, un missatge del pare mort podria ser la solució dràstica als seus problemes. S'ho han de jugar: negres o vermelles. "Necessiten un estímul fort perquè tot ha deixat de bategar. O van a totes o res. No són herois d'acció, al contrari. Però si no, ¿quant de temps es pot aguantar el desastre? Ens pensem que això s'acabarà i és mentida. Això ha canviat, però nosaltres ens anem explicant històries per no acceptar-ho. Ens costarà".

Més continguts de