Estrelles
Cultura 03/05/2017

Llarga vida als saxofonistes salvatges

Dani Nel·lo homenatja en un disc alguns dels pioners del rhythm’n’blues i el rock’n’roll

i
Xavier Cervantes
4 min
Dani Nel·lo

BarcelonaCom un esgarip que anuncia una nova era, així sonava un solo del saxofonista Illinois Jacquet. Com la culminació d’un orgasme col·lectiu era la posada en escena de Big Jay McNeely, rodolant per terra sense deixar de bufar. Altres s’enfilaven a les barres del club i Lynn Hope fins i tot baixava de l’escenari i sortia al carrer mentre la policia intentava que els cotxes no aixafessin la gent que vibrava amb el saxofonista del turbant. A músics com aquests dedica Dani Nel·lo el disc Los saxofonistas salvajes (Buenritmo, 2017). “Un dels meus propòsits és allargar la llum d’aquestes estrelles del saxo que un dia van brillar i que, com un cometa, es van anar apagant”, diu Nel·lo.

Integrat en un septet de confiança, el saxofonista barceloní versiona tretze temes que formen part de la història del rhythm’n’blues i el rock’n’roll, i a més hi inclou un llibret en què glosa figures com King Curtis, Alvin Red Tyler i Noble Watts. “Quan escoltava discos de Little Richard, m’agradava molt la seva veu, però per a mi els temes s’enlairaven quan la banda s’obria i entrava el solo de saxo. Aleshores sentia que la música se m’enduia. Aquesta sensació de rapte emocional és la que persegueixo des de sempre”, explica Nel·lo sobre el que experimentava quan Lee Allen, “el llegendari saxofonista de Nova Orleans”, entrava entre la tornada i l’estrofa de cançons de Little Richard com Lucille i Tutti frutti, o de Fats Domino com I’m in love again. I és que els saxofonistes, viscerals i indomables, ja hi eren, en la sala de parts del rock’n’roll.

El solo de ‘Flying home’

Com reconeix Nel·lo, no existeix una única pedra fundacional del rhythm’n’blues ni del rock’n’roll, però sí que hi ha moments determinants. Per exemple, el solo de saxo tenor de Flying home que va fer Illionis Jacquet el 1942 quan tocava amb l’orquestra de Lionel Hampton. No és que marqués un abans i després, però aquell solo sí que va inaugurar un capítol en la història de la música popular del segle XX que seria explorat sobretot a partir de finals dels anys 40. Per això Flying home obre el disc Los saxofonistas salvajes. És l’inici d’un relat que en aquest àlbum Nel·lo fa arribar fins a mitjans dels anys 60, quan el saxo perd pistonada en el rock posterior als Beatles, tot i que no en la música, perquè va seguir sent rellevant tant en el soul com en el funk, i evidentment en el jazz. “Tot i així, no podem oblidar la feina de Clarence Clemons amb Bruce Springsteen, i que als anys 80 el saxo es va utilitzar molt en el pop”, precisa Nel·lo.

Tornem al fil inicial. “Després de la Segona Guerra Mundial, les grans orquestres de swing van deixar de tenir vigència. Les big bands van caure pel seu propi pes, mai més ben dit, perquè era molt difícil moure unes formacions tan grans, d’una vintena de músics. Aleshores, una sèrie de solistes van escindir-se de les orquestres i van muntar combos més petits, i segells com Prestige i Blue Note van començar a gravar discos a gent com Hal Singer, que venien de les big bands ”, recorda Nel·lo. En aquest sentit, l’orquestra de Lionel Hampton va ser “un autèntic gresol de saxofonistes”. A més d’Illinois Jacquet, hi van passar Arnett Cobb i Big Jay McNeely, músics negres com la majoria dels que homenatja Nel·lo en el disc. “Però també n’hi havia de blancs, com Gil Bernal, Sam Butera, Jimmy Cavallo i Rudy Pompilli”, explica.

Els saxofonistes salvatges, “paios ben vestits que de sobte embogien”, no només van ser fonamentals acompanyant els solistes del rock’n’roll.“Quan vaig començar a tocar el saxo, escoltava Bill Haley, Louis Jordan i Louis Prima. I de sobte vaig descobrir que King Curtis i Lee Allen tenien discos instrumentals de saxo. Aquella sensació que experimentava en els solos entre tornada i estrofa s’estenia a tot un disc!”, celebra Nel·lo, que al capdavant de Los Mambo Jambo, o ara amb Los s axofonistes salvajes, ha consagrat la seva carrera musical a la música instrumental més “enèrgica”: “M’agradaria sentir-me una baula més en una cadena de saxofonistes que va començar als anys 40 i que ha seguit fins avui passant per tots els estils i totes les modes”.

Fer el bèstia amb el saxo

Alguns músics van apuntar-se a l’onada instrumental. “«Que s’ha de fer el bèstia amb el saxo? Som-hi!», deien alguns. Però d’altres tenien un compromís genuí amb la música que estaven tocant”, explica Nel·lo, que cita noms com Lee Allen, Herb Hardesty i Red Prysock, l’eseena texana d’on surten King Curtis i Arnett Cobb i també els honkers més vicerals. “Honker ve de honk, botzina en anglès. Els honkers feien solos molt estridents, i ells mateixos eren molt exagerats i feien molt d’espectacle: es tiraven per terra, caminaven per les barres... De fet, diuen que Jimi Hendrix s’havia inspirat moltíssim en Big Jay McNeely”, diu Nel·lo.

Quatre músics que van fer vibrar el saxo

King Curtis

El texà Curtis Ousley (1934-1971) és un dels saxofonistes preferits de Dani Nel·lo, que el considera fonamental per entendre l’evolució del saxo tenor en la música afroamericana. A Los saxofonistes salvajes Nel·lo versiona el tema Ific.

Illinois Jacquet

Jean-Baptiste Illinois Jacquet (1919-2004) va encendre una guspira: el solo de Flying home que va fer quan tocava amb Lionel Hampton. Nel·lo la versiona a partir de l’adaptació d’Arnett Cobb, un altre saxofonista que va passar per can Hampton.

Big Jay McNeely

Nascut el 1927, el honker Cecil James McNeely representa l’essència del saxofonista salvatge: un so potent i una posada en escena especialment incendiària. Nel·lo l’homenatja interpretant Nervios son nervios.

Lynn Hope

Tal com recorda Nel·lo, Lynn Hope (1926-1993) “va ser un dels personatges més pintorescos i controvertits del saxo de rhythm’n’blues a finals dels 40 i principis dels 50”. I tocava amb un turbant.

stats