Publicitat
Publicitat

El film de Soderbergh es va presentar el mateix dia que 'Ruby Sparks', dels autors de 'Petita Miss Sunshine'

Locarno no s'excita amb 'Magic Mike'

Ahir la Piazza Grande de Locarno va viure una vetllada desigual: mentre Ruby Sparks marca un pas endavant per als directors de Petita Miss Sunshine, el film de Soderbergh sobre un stripper ensopeix.

El Festival de Locarno va consumir ahir dues de les bales més potents de l'edició d'enguany. Una rere l'altra. Massa de pressa: només una va encertar el tret. L'altra es va desintegrar, com en un dibuix animat, a mig camí... o abans.

Steven Soderbergh, director amfibi que se sap moure perfectament en dos àmbits tan aparentment diferents com Hollywood i el cinema independent, fa a Magic Mike una immersió (superficial) en el món dels strippers masculins de la mà de Channing Tatum, antic stripper i actual estrella jove del cinema nord-americà, a més de ser un actor que engreixa la llista d'intèrprets de cara de pedra. Magic Mike està construïda a la manera d'una pel·lícula de Robert Altman, director de films com Mash i Gosford Park; és a dir, a través d'una llarga presentació de personatges que introdueixen l'espectador en un ambient desconegut i d'una segona part en què tots els elements dispersos van trobant el seu acoblament. El problema és que a Magic Mike , amb menys personatges dels que feia servir Altman, l'interès per aquest món desconegut s'esgota de seguida, un cop passa la curiositat. Tot és massa lluminós, massa bonic, com si es volguessin trencar tòpics.

A la segona part arriba la trista realitat per a Soderbergh. El film comença a tenir tensió i interès quan, precisament, la cinta es traeix i apareixen els elements més foscos, les drogues i la violència. Els tòpics. Magic Mike només aconsegueix vibrar amb la interpretació de Matthew McConaughey, que en el paper del cap dels strippers i mestre de cerimònies recorda el Tom Cruise de Magnolia .

A diferència de Magic Mike , el matrimoni format per Jonathan Dayton i Valerie Faris, directors de Ruby Sparks , aconsegueixen mantenir les expectatives creades per l'èxit de la seva primera cinta, Petita Miss Sunshine . Com en aquell títol, Dayton i Faris segueixen un guió aliè escrit per un guionista novell. Ara la guionista és la també actriu Zoe Kazan, que, per cert, és la néta d'Elia Kazan, el director de clàssics com La llei del silenci i Un tramvia anomenat desig .

I Déu va crear la dona

Al costat de Kazan, Paul Dano, que ja apareixia a Petita Miss Sunshine , hi interpreta un escriptor que fa 10 anys va tenir un gran èxit amb la seva primera novel·la, considerada ja un clàssic americà. Se'l qualifica de geni, però ningú sap que al geni se li ha acabat la inspiració. Finalment, el seu bloqueig desapareix, literalment, d'una manera màgica: la protagonista de la novel·la que escriu (Kazan) esdevé carn. La creació cobra vida. I l'escriptor s'adona que la jove fa tot allò que ell escriu, per inversemblant que sigui.

Aquest argument, que amb més o menys variacions ja s'ha vist en moltes pel·lícules i que podria donar peu a una comèdia insubstancial, serveix a Dayton i Faris per parlar de les relacions de parella, el procés creatiu i la naturalesa de la creació. Així, en comparació amb Petita Miss Sunshine , Ruby Sparks és una cinta més fosca, més amarga, tot i que sense abandonar l'humor. Un dels temes que toca el film és el control que exerceix en una parella un membre sobre l'altre. "Als Estats Units sabem què és que et controlin alguns aspectes de la teva vida; ens agrada tractar el tema a la pel·lícula, però ho fem des de l'entreteniment, perquè l'entreteniment provoqui una reflexió en l'espectador", va dir Dayton en roda de premsa.

Sobre els elements sobrenaturals de la pel·lícula, Dayton va assegurar que no estaven interessats en l'explicació del fet màgic i va fer referència a alguns films de Woody Allen com Midnight in Paris o La rosa porpra del Caire . "El que m'interessava era la relació entre els personatges, com s'enamora un del seu ideal i com s'aprèn a estimar una persona tal com és", va explicar la guionista Zoe Kazan. En qualitat d'actriu, Kazan va haver d'aclarir si estava influïda per les lliçons interpretatives del seu avi, cofundador de l'Actors Studio: "És una qüestió molt difícil de respondre per a mi; el seu treball a l'Actors Studio és el fonament del que ara s'anomena interpretar, i jo no penso en ell en aquests termes; quan jo era petita ell ja estava retirat, i el record que tinc dels 20 anys que vaig conviure amb ell és el d'un gran avi", confessava Kazan.

Més continguts de