Publicitat
Publicitat

'Los chicos están bien' i 'Chico & Rita', dues de les estrenes cinematogràfiques de la setmana


Les pel·lícules de la directora Lisa Chodolenko es caracteritzen per la subtilesa i el detall per les coses petites, plasmats, per exemple a Laurel Canyon (2002). Nou anys més tard Chodolenko estrena Los chicos están bien, on una parella de dones  viuen un conflicte familiar a causa de la nostàlgia de Nic (Annette Benning), amb dificultats per adaptar-se als nous temps, i Jules (Julianne Moore), més oberta i pragmàtica. Aquests problemes de parella sortiran a la llum quan aparegui Paul (Mark Ruffalo), l'home donant del semen d'on van néixer els seus dos fills. Com en qualsevol parella, Jules i Nic tenen rols diferents, que alhora ens aporten tocs de comèdia combinats amb els dramàtics.

La versió narrativa de Calle 54, una pel·lícula de ficció basada en fets reals, sobre actors de carn i ossos, amb la música com a pilar indiscutible. Així es podria resumir Chico & Rita, de Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando. Però l'animació queda una mica enrere, amb moviments massa lents per al ritme àgil del jazz llatí que hi trobem. Per això cal prestar atenció als moments nostàlgics, quan Chico – alter ego de Bebo Valdés– recorda la seva trobada amb Rita.

L'horror per l'horror. Aquest és el leitmotiv de Secuestrados, un thriller hiperrealista on una família benestant és assaltada per delinqüents encaputxats.  El seu director, Miguel Ángel Vives, utilitza el nihilisme per recordar el cinema policíac nord-americà dels anys setanta. Quedar-se, doncs, amb la lectura simple que indueix el fet que el delinqüent espanyol del grup acaba sent el menys pervers, seria una interpretació molt pobra del film.

Shirin Neshat i Shoja Azari ha volgut anar més enllà del binomi de l'home opressor i la dona víctima per tal d'analitzar la societat iraniana d'avui, que continua caracteritzada per les desigualtats entre sexes. Les directores estableixen a Women without men, la seva opera prima, un paral·lelisme entre el cop d'estat de 1953 i el 2011, amb situacions que podrien estar passant ara a través de quatre casos personals. L'home queda reduït a l'ombra que exerceix el poder i la indiferència i la dona, a un símbol o estereotip.

A Sígueme el rollo, el personatge d'Adam Sandler acaba de recuperar-se del fracàs del seu matrimoni, que no es va arribar a celebrar, i s'enamora de la professora de secundària, interpretada per Brooklyn Decker. Però aquesta fuig corrent quant descobreix l'anell que el noi encara guarda, per la qual cosa aquest necessitarà l'ajuda de la seva assistenta, Jennifer Aniston, que s'haurà de fer passar per la seva dona. Un argument més que vist, que recorda Flor de cactus, del 1969, però amb una sopresa: el paper de Nicole Kidman com a amiga d'Aniston. Malgrat els esforços de l'actriu australiana, es nota que aquest no és el seu registre.

Per si no en teníem prou amb la commemoració del cop d'estat de 1981, ara també en tenim la pel·lícula. Aprofitant l'èxit obtingut per Felipe & Letizia, Chema de la Peña ha dirigit 23-F: la película, que peca de rigidesa i fanatisme monàrquic. Destaca, però, el paper de Fernando Cayo com a rei Joan Carles, perquè és dels pocs que no intenten imitar els seus referents reals, com passa, per exemple, amb Sofia de Grècia. Es tracta també d'un model cinematogràfic caduc i inert que intenta vendre'ns la moto de la memòria històrica.

Divendres també s'estrena Dragones: destino de fuego, d'Eduardo Schult, que exposa el procés d'aprenentatge dels més petits de la mà d'un drac que, quan descobreixi que és adoptat, destruirà tot allò que l'envolta. D'altra banda, un altre remake: The Mechanic, de Simon West. Es tracta d'una altra de les peripècies de Jason Statan, que aquest cop interpreta un assassí a sou, recomanable només per als fans d'aquest actor. I després de Planeta 51 i Avatar, Objetivo: Terrum 3D torna a qüestionar els drets i les equivocacions de la dominació de l'home d'un planeta alienígena.

Chico & Rita i Los chicos están bien són les estrenes de la setmana analitzades pel nostre crític de cinema, Xavi Serra.

Més continguts de