Dylan, l’ull de l’huracà

EscriptorDes de bon principi qualsevol cosa que ha fet o que li ha passat a Robert Zimmerman, és a dir, Bob Dylan, ha sigut sempre polèmica. L’elecció d’un premi Nobel sempre ho és, perquè això no són els Jocs Olímpics ni tots els púgils pesen el mateix. Si parlem de literatura, l’obra d’en Dylan no és comparable en qualitat a la poesia d’Adonis o a l’envergadura novel·lística de Don DeLillo o Philip Roth. Però això és l’art i l’art és sempre un joc d’opinions. Ara, si parlem d’influència artística, no hi ha debat possible. Influència durant el segleXX i el segle XXI, ja sigui en escriptors, músics o públic. Ni DeLillo ni Murakami escriurien igual si no hagués existit Bob Dylan. Ni els Beatles ni David Foster Wallace ni Martin Scorsese ni Alice Munro. Sí, tots aquests xicots i xicotes.

Dylan no estava a l’ull de l’huracà: era l’ull de l’huracà. Ha sigut l’elefant blanc de la música popular americana posterior a Elvis. Agafa la tradició contestatària, la insatisfacció adolescent no ja dels quinquis amb tupés sinó dels estudiants, els rodamons del Village, existencialistes de manual, que llegeixen Allen Ginsberg i escolten jazz fumant marihuana però els falta el groove, la diversió, els malucs d’Elvis i la pell negra. Dylan ho escolta tot, aprèn de tots (Roy Orbison i Robert Johnson, Jack Kerouac i Rimbaud, el pulp i Dostoievski, la Bíblia i Henry Miller) i ho fagocita tot. És reivindicativa, la seva poesia; barreja Woody Guthrie -la tradició folkie - amb Dylan Thomas i Walt Whitman, les amfetamines i la beat generation. Però ell en vol més. Sent els Byrds amb el seu Tambourine man i no es vol quedar enrere. Veu la Nouvelle Vague i tampoc. I passa el mateix amb els I wanna hold your hand dels Fab Four.

Bob Dylan retorna la poesia a la gent. La figura del joglar. La moral d’una societat paranoica i mercurial, on tothom creu que morirà en una guerra nuclear i on es dispara a presidents catòlics si van a Dallas. Després es fot una hòstia amb la seva Triumph i electrifica la guitarra per així passar de Jesús a Judes. Pur rock’n’roll. Obre camins a poetes del carrer com Lou Reed, als viatges hippies i també a alienígenes com David Bowie. També aporta la seva tradició jueva i és Jeremies proferint malediccions al poble. O fent discos de divorci, d’odi o de denúncia de púgils negres. Dylan era Elvis sense sexe i amb intel·ligència i per això no era mai on els altres el buscaven. Dylan left the building : sempre.

Les seves lletres són un calidoscopi d’alta i baixa cultura, amb imatges barroques, de vegades banals, surrealistes i addictes al nonsense de Lewis Carroll. Retornant la poesia al poble, mobilitzant la gent sense ser el seu heroi; Dylan fins i tot va aturar la Guerra del Vietnam encara que els llibres d’història no ho diguin i ell ja estigués provant els amplificadors Marshall.

La seva literatura també parla de l’Amèrica pobra, enlluernada per una Arcàdia salvatge que no va existir sense sang. També parla de fugida de dones, de fills, de la mala sort, de presons, de cadenes, de la ciutat, d’un mateix. Probablement Dylan no es mereix un premi com el Nobel però el tipus que va aconseguir que el rock’n’roll fos un mitjà per dir coses, que va aconseguir ficar les lletres escrites a les fundes dels discos, que ha influenciat milions de persones i que ha demostrat que sense ser propietat de ningú es pot ser algú, mereixia un reconeixement.