Publicitat
Publicitat

OBITUARI

Mor Oriol Regàs, amfitrió de la Gauche Divine i icona de la Barcelona dels anys 70

L'últim adéu a l'estimat senyor Bocaccio

Els resistents dels últims espeternecs del franquisme ploren la mort del mític promotor cultural Oriol Regàs, que va morir la nit de dijous a Barcelona, setmanes després de tenir una hemorràgia cerebral.

És probable que Oriol Regàs (1936-2011) fos el més gran de tots els transgressors que van moure Barcelona durant la segona meitat del segle XX. Va tenir l'habilitat de connectar com ningú amb els desitjos de tota una generació, liderant la vida nocturna i fent bullir la cultura més desimbolta. Fa poc menys d'un any que Destino va publicar la primera edició del seu trepidant llibre de memòries, Los años divinos . Més de 400 pàgines posen la clau al pany dels records d'aquesta gran icona de la Barcelona dels anys 70, que va morir amb 74 anys la nit de dijous, un mes i mig després de tenir una hemorràgia cerebral.

Fill dels primers bombardejos i criatura de postguerra, Regàs va obrir les ales quan no era més que un adolescent i l'any 1953 va pujar a un tren en direcció a Tolosa. Així es va ficar de ple en la joventut més dissipada, freqüentant les nits perdulàries de La Cave, un local pensat a imatge i semblança dels clubs de reunió dels existencialistes de París, d'aspecte clandestí, on els porros i l'alcohol rajaven amb la generositat del manà. El mateix Regàs afirmava, al seu llibre, que si no fos pel públic de La Cave difícilment s'hauria arribat a convertir en el mestre de cerimònies de la nit barcelonina -conegut per tots com el senyor Bocaccio-, que rebia als seus feus la flor i nata de la societat, coronat amb un bombí Carnaby Street, que aquí ja és gairebé tan famós com el de Chaplin.

Fins i tot les generacions que es van perdre l'esclat eufòric dels anys 60 i 70 coneixen el mite del Bocaccio. Cap a l'any 1965, Oriol Regàs i un seu col·lega, el fotògraf Xavier Miserachs, van associar-se per fundar un local on combreguessin l'afició pels Beatles -que en aquella època eclipsaven el panorama musical, especialment després del seu concert a la Monumental-, la cançó francesa i, fregant l'herència de Sartre, el jazz. Carlos Durán i Teresa Gimpera es van sumar a la gran empresa. Van trobar l'espai adient al 505 del carrer Muntaner, a través del crític teatral Joan de Sagarra, i el van decorar amb portes de saloon , llums de Tiffany's, miralls fumats i una moqueta granat que va recollir les burilles de les cigarretes més inquietants i conegudes de la ciutat. El Bocaccio va obrir les portes el 13 de febrer del 1967 a un cens de personatges força extens: Pere Portabella, Amparo Soler Leal, Joan Manuel Serrat, Jaime Gil de Biedma, Terenci Moix o Alberto Puig Palau. Ben aviat, tots ells s'havien convertit en fidels.

La 'generació del gintònic'

Algú els va batejar com la generació del gintònic , tot i que el terme més brillant que es va encunyar per a aquest col·lectiu va ser el Gauche Divine, que va caure de la ploma de Sagarra arran de la inauguració de l'editorial Tusquets, l'any 1969. Artistes, intel·lectuals i els grans mecenes d'esquerres dels últims anys del franquisme es van unir en aquest moviment. El Bocaccio va ser una de les grans plataformes de promoció de diferents disciplines, des de les seccions Bocaccio Records, Bocaccio Films o Bocaccio Teatre. En van sortir l' Être Dieu , de Dalí, o la pel·lícula Morbo , de Gonzalo Suárez, interpretada per Víctor Manuel i Ana Belén. A banda, esclar, d'un munt de coedicions que servien d'obsequi per als feligresos -com no podia ser d'una altra manera, el Decameró va ser la primera que va veure la llum-. L'any 1972, un nou Bocaccio va obrir les portes a Madrid. Aquest cop, la llista de convidats abrigava estrelles com Antonio Buero Vallejo, José Luis López Vázquez, Miguel Ríos o Massiel.

Els dos locals van viure un carnaval continu fins al 1981. I la clausura tampoc no va fer que Regàs baixés de la roda. El senyor Bocaccio va seguir entregant la seva vida a la ciutat fins ben entrat el nou mil·leni, treballant en projectes tan diversos com la fundació de Lola Films, trampolí de l'escola de Barcelona, o l'obertura de portes de la discoteca Up&Down. I, tot i que ell mateix reconeixia que havia dut una vida una mica "perdis" fins arribat a la cinquantena, en els últims anys es va dedicar de ple al seu últim regal, la seva dona Isabel de Villalonga, amb qui es va casar a Llofriu l'any 96. Per primer cop, després de dècades de llunes còmplices i de viatges improvisats -segurament tan estridents com les bombes que queien quan era un nano de bressol-, va començar a recollir-se. I va acabar la seva vida amb molta més tranquil·litat de la que mai havia imaginat que pogués existir.

Més continguts de