Dels personatges de Litus -el nou text de Marta Buchaca- l'espectador només en coneix les relacions emocionals que van tenir amb el protagonista absent. No sabem res més del Marc, el Toni, la Laia i el Pau. El Pepe és l'excepció: a més de compartir amb el Litus hores d'assajos, concerts i la il·lusió de l'èxit, és ara en solitari un músic que triomfa. Per parlar de l'absència i de com la resol cadascú, no fa falta gaire context. Litus és una obra que aposta sense por per les possibilitats dramàtiques que ofereixen els sentiments. No hi ha confrontació d'idees. El debat és sobre la realitat que de cop ens deixa amb les cartes a la mà i cara de pòquer. Una partida intensa i perillosa en un espai sense distància com la FlyHard.
El Litus s'ha suïcidat. Va sentir que el millor havia passat, encara que deixés enrere germans, amics, companys i (ex)parella. Un Peter Pan que va volar al Mai Més tirant-se amb la furgoneta per l'Arrabassada. Això és informació privilegiada. Ells només saben que han estat convocats pel seu germà. Una reunió que comença com una comèdia i minut a minut s'endinsa en un drama sense concessions fins a culminar amb la catarsi del dol. Buchaca maneja amb habilitat tots els registres, equilibra les tensions, controla llàgrima i riure, utilitza bons trucs en els moments més efectius i mostra gran delicadesa en la lletra petita dels personatges. A més, s'exhibeix com una bona directora. En la intimitat de la FlyHard no valen els recursos d'ofici. Anna Alarcón, Borja Espinosa, Josep Sobrevals, Jacob Torres i David Verdaguer estan i són incòmodament autèntics.
