Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

El tancament de la Bodega Bohemia de Barcelona inspira 'Gardenia', un cabaret de transformisme

L'última funció dels vells transvestits

El Teatre Lliure programa, només avui i demà, l'exitós Gardenia , dels prestigiosos directors Alain Platel i Frank Van Laecke. No és dansa ni és teatre: és un xou visual amb set transvestits que despullen l'ànima.

Vanessa Van Durme és la primera transsexual belga. Va néixer home a Gant el 1948 i es va canviar de sexe al Marroc el 1975, en l'única clínica fora d'Amèrica del Nord on feien aquests tipus d'operacions. L'actriu es va mantenir allunyada dels focus durant vint anys, fins que va reaparèixer en un programa de ràdio de gran èxit a Bèlgica. Deu anys després va plantar-se a l'escenari, primer gràcies a Alain Platel (el fundador de Les Ballets C de la B, el col·lectiu més interessant de la dansa europea actual) i després amb Frank Van Laecke, que la va dirigir a Mira mama, estic ballant , un monòleg en què descrivia la seva trajectòria vital. Al final, va ser Van Durme qui va acabar fent una proposta deshonesta als seus dos directors fetitxe: Gardenia , un espectacle que va entusiasmar al Festival d'Avinyó i que ara passa dos dies pel Teatre Lliure.

Ensenyar les vergonyes

"El documental Yo soy así , de la directora holandesa Sonia Herman Dolz, em va xocar, era al·lucinant", diu l'actriu. La pel·lícula descrivia l'última nit a la Bodega Bohemia de Barcelona, un local de transformisme tronat del Barri Xino amb artistes en edat de jubilació -alguns aniran a veure l'espectacle del Lliure-. La proposta de Van Durme va ser la de representar aquesta última funció en un escenari, acompanyada de sis transvestits que tenen entre 60 i 68 anys, i un ballarí i una dona joves. " Gardenia no va només de transvestits, seria molt avorrit. Jo volia parlar del fet de fer-se gran amb dignitat i felicitat", explica.

Gardenia és, doncs, un muntatge abstracte, gairebé sense text -"Hi ha alguns acudits verds de maricons que hem trobat al Google i que explico en castellà", apunta-, fet d'escenes i moviments coreogràfics en el sentit menys convencional del terme. El públic observa com aquests actors, la majoria antigues figures de transvestisme, es despullen -en sentit literal i figurat- i es transformen en senyores amb perruques mal posades i vestits de lluentons. "Per descomptat, sota la màscara de maquillatge veus la seva tristesa. Però a la vida has d'intentar ser feliç amb el que tens i no ser infeliç pel que no aconsegueixes". Per això, per Van Durme, les figures del noi i la dona joves simbolitzen dos personatges tristos que encara no han trobat la clau de la felicitat.

La incomoditat que podria generar l'exhibició dels cossos de transvestits i transsexuals a la seixantena, que mostren el seu taló d'Aquil·les (les arrugues i la panxa), és el quid de la qüestió. "Què passa amb el nostre cos?", pregunta Van Durme. Elles no tenen cap vergonya de mostrar-se, i l'instint de voyeur que probablement incitarà part del públic a veure Gardenia perd sentit aviat. "Utilitzem tots els clixés relacionats amb el transvestisme en l'obra. Però, al final, t'emociona, et toca. Els artistes de Gardenia , com els de la Bodega Bohemia, són en un lloc segur allà dins, en el món bonic", diu. Però és que fora del cabaret, la Vanessa és igual de feliç, cosa que encara elimina més tòpics: "Tinc 62 anys i no m'importa la meva transsexualitat. Sóc una dona amb marit, gat, casa, cotxe, segona residència, carrera... El món no és el meu enemic! Sóc una persona normal amb un problema de gènere, i prou".

Més continguts de