L’univers surrealista i genial de Glen Baxter

BarcelonaEl 1981, quan tot just arrencava la dècada prodigiosa del còmic espanyol, l’editorial Anagrama es va sumar al boom de la historieta amb una mítica col·lecció de narrativa, Cómics/Humor. En un panorama efervescent marcat per l’explosió del còmic per a adults i les polèmiques entre partidaris de la línia chunga i la línia clara, el segell va aportar 13 referències que perfilaven una tercera via: la de l’humor gràfic sofisticat i juganer practicat per autors com el dibuixant de The New Yorker Edward Koren ( ¿Eres feliz? Y otras preguntas que se hacen los amantes, 1982) o la pionera del còmic feminista Núria Pompeia ( Cambios y recambios, 1983).

Anagrama reprèn ara la seva línia gràfica amb un dels autors d’aquella primera col·lecció, Glen Baxter (Leeds, 1944), geni de l’humor absurd de caràcter surrealista. El seu particular enginy anglès, sinuós i perplex, es manifesta a través d’estampes arcaiques de cowboys i altres herois de la cultura pulp que descol·loquen els lectors amb peus de fotos desconcertants. Entre les il·lustracions de Casi todo Baxter (Anagrama, 2017), una antologia que inaugura el nou segell Contraseñas Il·lustradas, trobem la del soldat que saluda un superior (“Permís per humidificar, senyor?”, diu el peu); un cowboy que contempla amb sorpresa un quadre en blanc (“Era el primer contacte del Tom amb l’art modern”); un volcà en explosió (“Mai oblidaré el dia que vaig conèixer la Brenda”), o les siluetes de tres cowboys contra la llum de la lluna (“Les trobades clandestines de la Societat de Jane Austen se celebraven cada dos dijous”).

“Inconfusiblement britànic”

Com apunta Jordi Costa en el seu pròleg, l’humor de Baxter és “inconfusiblement britànic”, una resposta a “una cultura fonamentada en la repressió de l’instint”. L’autor li dona fins a cert punt la raó afirmant que “ser anglès no és una nacionalitat, és una malaltia”. Però la capacitat de Baxter per a la descontextualització ja li ve de lluny: “De petit tartamudejava i em costava expressar-me bé -explica Baxter-. Un dia, la mare em va demanar que anés a la merceria a comprar un botó per a la camisa del pare. Jo estava molt nerviós, no ho volia fer malament, així que de camí vaig assajar el que volia dir. I finalment, ho vaig dir, sense tartamudejar: «Senyor, em pot vendre un botó per a una camisa?» I el senyor em va mirar com si estigués boig i va dir: «Això és una botiga de mobles, però probablement en trobarà a l’establiment del costat»”. Baxter havia dit “les paraules adequades en el lloc incorrecte”, més o menys el que després ha fet sempre en la seva obra.

En la seva visita a Barcelona, el Coronel Baxter, com també se’l coneix, va defugir els discursos i es va dedicar a entrelligar unes anècdotes que, en conjunt, expliquen de manera diàfana qui és ell. Com el dia que els seus pares van visitar l’escola bressol i en veure dues taules plenes de figures de fang van preguntar quina era “la del Glen” i el mestre va contestar que “les dues taules”. O la seva primera trobada amb un indi autèntic dels Estats Units en un ploblet de l’Oest Mitjà. “Hola -va saludar-lo Baxter, tot solemne-. Em dic Glen”. I es va quedar esperant que ell respongués Cavall Veloç, Vent a la Praderia o una cosa semblant. Però l’indi es va limitar a contestar que es deia Clarence. “Em vaig sentir víctima del baxterisme”, confessa Baxter petant-se de riure. L’únic indici de seriositat en la cara d’aquest home jovial d’aire tímid i entremaliat va arribar en parlar del Brexit. “No és un tema divertit -diu-. Estar més a prop de Donald Trump que d’Europa és un malson per a mi. M’agradava tenir una identitat cultural compartida amb Europa, que és el bressol del dadaisme”. Però la ironia no triga a reaparèixer en Baxter. Quan li pregunten què inspira el seu treball, respon simplement: “La por a la pobresa”.

Liniers, Jacky Fleming i Mariscal

El de Baxter no és l’únic llançament de Contraseñas Ilustradas. Des del juny són també a les llibreries Cosas que te pasan si estás vivo, de Liniers, i El problema de las mujeres, de Jacky Fleming. El primer reuneix les tires que el popular dibuixant argentí va publicar entre el 2006 i el 2011 al diari La Nación, construint una mena de dietari amable amb apunts sobre viatges, anècdotes professionals i molta vida quotidiana. El llibre de Fleming, en canvi, planteja un original recorregut històric de la repressió i invisibilització de la dona en la societat a través d’il·lustracions i textos carregats d’un sentit de l’humor negríssim. Amb El problema de las mujeres el lector es mou constantment entre la indignació i la rialla perquè, tot i les llicències humorístiques, tot el que diu és bàsicament cert. Contraseñas Ilustradas, per cert, també publicarà autors locals: el primer, encara sense data però possiblement de cara al 2018, serà el retorn al còmic del valencià Javier Mariscal. I ja té títol: Historia del universo según Javier Mariscal.