Publicitat
Publicitat

TEMPORADA ALTA

Lupa descobreix el purgatori de la banalitat

Quatre per tres: dotze. Més una: tretze. Quatre era el nombre màxim de personatges que es permetia Beckett. Si en algun moment de la carrera hagués traït el límit, i multiplicat i sumat fins a arribar a tretze, potser els hauria dipositat en una estació de tren abandonada. Un altre dels seus possibles llimbs dramàtics. Un espai on ja hi hauria dos personatges en espera: dos àngels de la temptació encarnats en lànguids grafiters que manegen millor l'ull-lent d'un Gran Germà que l'aerosol. També entrarien en el misteri d'aquest recinte del temps mort un grup de joves actors camí a Auschwitz per representar Hamlet, una parella madura en crisi, una periodista psíquicament alcoholitzada i una dona gran obsessionada per tornar a la seva rutina per protegir la família de la degradació mental.

Però no són criatures de Beckett. Aquestes han nascut de la complicitat entre els artistes del Teatr Polski de Breslau i el seu director, Krystian Lupa. Un exercici de creació col·lectiva titulat Waiting Room.O que en la radical exposició del no-res que acompanya a l'espera d'un tren per arribar deixa, del tot nua, la banalitat de l'improvisat contingut. Potser no tenen res a dir, però tres hores de metafísica de tertúlia de cafè, de nihilisme líquid són massa per a qualsevol espectador. Ni la més incondicional admiració per Lupa compensa el buit dramàtic d'aquest experiment: el sentit es perd una vegada que passa de la sala d'assaig a l'escenari.

Només quan les converses baixen a l'esfera íntima es restableix l'equilibri entre forma i fons. És el deambular perdut de la vella, caminant obsessiva, com els seus pensaments, a punt de perdre en el cercle de la demència. És la degradació de la parella, amb la feridora sinceritat i cínica rendició d'una escena-teràpia de Cassavetes. La resta és soroll d'inanitat, augmentat per una letal combinació entre barrera idiomàtica i difús so amplificat que converteix l'escenari en lloc de murmuris sense amos. Només la violència extrema acaba amb les paraules perdudes. Un fàcil deus ex machina que Krystian Lupa es treu de la màniga perquè a la gent li aterra no sortir del purgatori beckettià. Els actors de Lupa entren en aquest espai per alliberar-se de les cuirasses burgeses. I així queden indefensos en la incapacitat d'embastar un discurs teatralment sòlid, encara que sigui per expressar el temps aturat en terra desconeguda ocupat per pensaments de segona mà.

Una estació ruïnosa és un excel·lent no-lloc entre origen i destí. Però el teatre no és un lloc per l'estupor somnolent. Posseeix ancestrals recursos per omplir de "no-res" un escenari i enganyar el públic com va fer l'astut Ulisses amb el ciclop.

Més continguts de