Publicitat
Publicitat

Joan Carreras: "M'agraden les històries a dins de les històries"

Carretera secundària (Proa) és la quarta novel·la de Joan Carreras. Hi explica la visita d'un fill a un pare que viu sol en una casa d'un petit poble, de nom fictici però de característiques molt properes al nostre entorn. Atenció: és un llibre addictiu.

Va publicar el seu primer llibre, Les oques van descalces , l'any 1990, a Quaderns Crema. El següent, La bassa del gripau , va arribar a les llibreries l'any 1993. Des de llavors ha publicat quatre novel·les.

L'home d'origami (Amsterdam, 2009) i Carretera secundària (Proa) ronden les 200 pàgines. Ara com ara em sento molt còmode en aquest format, però això no vol dir que hagi pres una decisió conscient de deixar els contes. Al segon recull, La bassa del gripau , ja hi havia una narració més llarga que podia fer pensar que volia explorar extensions més llargues. Va ser un canvi gradual: amb La gran nevada (Empúries, 1998) em vaig atrevir amb una nouvelle , i Qui va matar el Floquet de Neu (2003) ja superava les dues-centes pàgines.

Així i tot, les narracions curtes continuen inserint-se en el discurs homogeni de Carretera secundària . El llibre comença amb la llegenda del poble fictici de Malzinelles, en què "una bèstia ferotge assetja els vilatans". Després d'unes quantes víctimes, l'animal desapareix. Un gos que arriba al poble comença a descobrir les víctimes i els habitants comencen a sospitar que l'animal pugui ser la bèstia mateix.

Aquest començament em servia per atrapar el lector i alhora és una síntesi del que vindrà. M'agraden molt els llibres on s'expliquen històries a dins de les històries. Amb l'explicació d'aquesta llegenda volia que el lector s'endinsés en els dominis de la ficció. Les coses que passen a Carretera secundària tenen sentit en la realitat que construeixo: volen estar ben exposades i ben explicades.

La primera part de la novel·la està dedicada a la visita d'en Jonàs -dibuixant- al pare, octogenari i vidu, que viu retirat a la casa de Malzinelles.

La situació inicial del llibre pot connectar amb moltes persones: tant el pare com el fill saben que els queda poc temps plegats. Si el cicle natural es manté, hem de veure morir els avis i els pares. A mesura que passa el temps ens apropem a l'abisme de la mort, però cal afrontar el repte. Amb Carretera secundària em comença a passar una situació semblant que es va donar amb La gran nevada : hi ha lectors que m'escriuen preguntant-me si he partit d'una experiència personal. Ni en un cas ni en l'altre ha estat així. He escritel llibre amb els pares vius.

La mort hi és força present, a Carretera secundària , però encara hi té més pes la sobreposició a la desgràcia i la voluntat de seguir vivint.

Tots els meus llibres són una invitació a la vida. A mesura que el temps passa t'adones que cada vegada va més de pressa: és important, però, no defallir. Quan apel·lo a viure la vida no ho faig amb una voluntat d'incitar a fruir-ne sense fer-te preguntes, sinó a tirar endavant sense torturar-te.

La relació entre el pare i el fill és fonamental, així com les trobades entre els dos germans, en Jonàs i en Lluc.

Dos homes adults tenen una relació molt particular. El conjunt de sobreentesos i de temes que no es toquen és considerable. A més de mostrar les converses entre en Jonàs i en Lluc, he volgut posar èmfasi en la manera diferent que té cadascun de construir una relació amb el pare.

Quan en Jonàs està bloquejat creativament acudeix al bloc de dibuixos de quan vivia amb la seva exdona i tenien un gat: "No l'ha llençat mai i fa una mica més de deu anys que li fa companyia, ha sobreviscut fins a convertir-se en l'únic bloc de dibuixos que conserva dels anys que va viure amb l'Aina".

En Jonàs s'abandona als records de quan el fill era petit. I quan hi parla, resulta que ell gairebé ni se'n recorda, d'allò que per en Jonàs és tan important. M'interessa desmentir tot sovint els personatges. Som éssers contradictoris i complexos: això és el que pretenc explicar fent llibres. Si no aconsegueixo que passi, és que he construït ninots, no personatges.

La seva obra literària creix després de la jornada laboral, com en tants altres casos. És bo o dolent, això?

Encara que treballi, em passo el dia pensant en la història que tinc al cap. Per fer les primeres tirades d'un llibre necessito estar-m'hi estones llargues. Un cop en tinc el primer esborrany, llavors puc reescriure i editar-me en intervals de temps curts. Si pogués disposar de vuit o deu hores diàries per escriure, ho faria amb molt de gust. Per aconseguir-ho, però, em caldria tenir un mecenes!

Mentre el mecenes no arriba, cal intentar trobar com més lectors millor.

Escric perquè vull connectar amb els altres. Per aconseguir lectors cal activar tres mecanismes: primer, agradar als llibreters i que et recomanin; segon, que els mateixos lectors comencin a fer anar el boca-orella, i tercer, que els mitjans de comunicació es facin ressò de la teva obra. Hi continua havent el problema que moltes vegades es dóna a conèixer el que ja es coneix. Apostar per un nom nou és complicat... Amb tot, el primer que he de procurar fer abans d'aconseguir com més lectors millor és que la meva obra sigui sòlida.

Més continguts de