Poques vegades hem escoltat a L'Auditori de Barcelona un Mahler més ben cantat. El que va fer el baríton alemany Christian Gerhaher durant la seva intervenció solista a El comiat , l'última cançó de la més bella obra mahleriana, El cant de la terra , va ser una lliçó d'expressivitat vocal dictada des del recolliment, la interiorització i la més sincera emotivitat. És Mahler a través de la veu i l'orquestra qui commou, gràcies a una portentosa fusió de poesia i música aconseguida en aquesta monumental simfonia per a tenor, baríton (o contralt) i orquestra sobre poemes d'autors xinesos, recopilats i passats a l'alemany per Hans Betghe en l'antologia La flauta xinesa . Consumat liederista, Gerhaher és un intèrpret exquisit en la dicció, acurat en les dinàmiques, els matisos i el caràcter de la música. En aquesta ocasió va comptar amb un aliat perfecte, un inspiradíssim Pablo González, que va signar una superba versió de la monumental partitura mahleriana, al capdavant d'una orquestra atenta, concentrada i capaç de bellíssims detalls instrumentals. Sens dubte, un dels seus màxims èxits des que va assumir la titularitat de l'OBC. El tenor nord-americà Donald Litaker va salvar amb mitjans potents les seves intervencions, però movent-se en una altra galàxia espiritual.
El concert, l'últim de la temporada de l'OBC, va tenir com a inesperat preludi el breu i deliciós cicle de sis cançons d'Eduard Toldrà La rosa als llavis , sobre poemes de Joan Salvat-Papasseit, molt ben cantats per la soprano Elena Copons, que precisament va gravar aquestes cançons amb l'OBC i Antoni Ros Marbà en un disc monogràfic que surt al mercat aquest mes i que commemora el 50è aniversari de la mort de Toldrà.
