“A alguns russos no els importaria tornar a ser esclaus”

BarcelonaMaksim Óssipov (Moscou, 1963) és cardiòleg en un hospital públic rus. Viu entre Moscou i Tarussa, un poble a un centenar de quilòmetres de la capital russa. Cada dia tracta amb pacients que pateixen. Aquesta proximitat amb homes, dones, avis i nens en el moment en què són més vulnerables traspua als seus contes. Als cinc relats d’El crit de l’ocell domèstic (Club Editor) hi ha una enorme empatia. També desengany, perplexitat i una certa sublevació. La premi Noble Svetlana Aleksiévitx admira aquest autor: “Penses tota l’estona com costa d’estimar l’Home, és bell, és repugnant, és horrorós, però per seguir sent humà cal estimar-lo. L’ànima pensa, intranquil·la... Fer-te arribar a això només ho pot fer la gran literatura”, n’ha dit l’escriptora bielorussa. Quan escriu, Óssipov fa un diagnòstic precís, sense floritures, d’un país inabastable.

Vostè és metge des de fa trenta anys. Com creu que la professió ha afectat la seva prosa?

Sóc cardiòleg en un hospital públic. És un hospital molt primitiu, molt bàsic, però hem aconseguit força millores amb la creació d’una fundació. És una fundació petita però es nota la seva aportació. Treballo amb persones que pateixen i quan diuen que els fa mal alguna cosa són sinceres. Treballar en aquestes situacions influeix en la meva escriptura. Hi explico com és complicat, perquè sóc metge des de fa 30 anys, no tinc altres experiències professionals. Una de les coses que no m’agraden del Doctor Jivago (de Borís Pasternak) és que Jivago sembla un geni. El seu diagnòstic és brillant i precís però sembla que la feina no l’afecti. No entenc un metge sense vocació, sense passió. El meu fill també treballa amb mi i és un bon metge.

I el seu fill també escriu?

Afortunadament no. El meu pare no volia que jo escrivís i jo no vull que el meu fill escrigui.

Per què no vol que el seu fill es dediqui a escriure?

És un camí incert i un pas molt difícil de fer. És un sentiment estrany. La necessitat d’escriure, la idea d’escriure, sempre l’he tingut latent. Era allà molt abans que esdevingués escriptor. I va arribar un moment, va ser més aviat tard [Óssipov va començar a publicar el 2007], que havia d’escriure. Era com un deure.

Als seus contes aconsegueix una cosa molt difícil: mostrar a través de petites històries un país enormement complex, heterogeni, que ha viscut grans canvis en les últimes dues dècades.

No sóc historiador. Diuen que les coses a Rússia han canviat molt els últims cinc anys, però d’aquí 200 anys tot serà igual. La majoria de societats fan processos d’esquerra a dreta i al revés. Però d’alguna manera evolucionen, guanyen drets humans, més llibertat per a les dones, separació de poders... La societat russa aparentment sempre torna al mateix punt. Molts russos somien amb el retorn de Stalin. Fins i tot hi ha una cançó que demana el seu retorn.

Per què creu que alguns russos enyoren tant Stalin?

A vegades la gent és estúpida. No els importen ni ells mateixos ni els altres. I associen Stalin amb les grans victòries de la Unió Soviètica. No els importa que hi hagi esclaus, ni tan sols tornar a ser esclaus. Ser esclau té alguns avantatges. Els esclaus estan ben alimentats, tenen un lloc per dormir... però el més important és que no s’han de preocupar. És propi d’una ment immadura.

¿Aquesta immaduresa pot ser que sigui conseqüència de tants anys de dictadura?

Potser sí. Les persones se senten humiliades, han de prendre decisions i no estan preparades per prendre-les. A tot això cal afegir-hi l’eficient propaganda de la televisió. La televisió russa és un desastre, menteix, emet notícies falses, i no passa res. I quan et queixes perquè han posat en boca teva una cosa que no has dit, la resposta sempre és que a Amèrica tothom menteix. És l’argument més popular.

Amèrica també surt als contes. Un dels personatges diu que ni tan sols a l’altra banda de l’Atlàntic pot trobar la felicitat.

Amèrica és un gran país, amb una gran literatura. Hi vaig passar un temps i hi vaig aprendre molt, però vaig tornar a Rússia per raons sentimentals. Pertanyo a Rússia, sóc un metge rus, escric i penso en rus, és la meva cultura. Els meus pacients són a Rússia i crec que encara puc canviar alguna cosa. D’altra banda, crec que Rússia ha de pertànyer a Europa. Em produeix molta tristesa que la distància sigui cada vegada més gran. Tot plegat és culpa d’un complex d’inferioritat i alhora de superioritat.

En un dels contes diu que la vida a Moscou i Sant Petersburg fa por.

Hi ha agressivitat. Tinc la sensació que la ciutat pertany a l’enemic i ell és qui em dóna permís per ser allà. Tenim por de la policia, els russos mai mirem als ulls a la policia. Tinc 10 o 15 llocs on em sento segur a Moscou i entre aquests llocs m’he de moure amb cautela.

En un dels relats apareix un poble, Eternitat. El final d’aquest poble és una gran metàfora.

Eternitat va existir. M’ho va explicar un pacient. Vaig mirar el seu passaport i vaig veure que havia nascut a Eternitat. Li vaig preguntar què havia passat amb el poble. Em va dir que al final només hi havia una casa on vivia un sol home. Quan va morir, els que havien nascut al poble se’n van voler acomiadar. Van parlar, van beure i el van tancar.