Mamet ho té clar: A Hollywood qui no corre vola

BarcelonaQuan David Mamet va escriure i estrenar Speed the plow (1988) tot just començava la seva prestigiosa carrera com a guionista i director. I potser per això a l’obra hi descriu amb senzillesa però amb brutal claredat com funcionava la indústria de Hollywood als vuitanta. Amb el pas del temps s’han accentuat aquests models de producció que només busquen la rendibilitat. Ara són les grans corporacions les que estan darrere del negoci i les apostes són cada vegada més conservadores i estandarditzades. Una altra pel·lícula s’inscriu, doncs, dintre el teatre més combatiu de Mamet.

Un dels protagonistes de l’obra, Bob Gould (David Selvas), acaba de ser nomenat cap de producció d’uns grans estudis de Hollywood i s’enfronta al dilema de rodar una pel·lícula penitenciària amb una estrella taquillera i de rendibilitat assegurada o apostar per un guió més ambiciós i espiritual d’autor desconegut i, per tant, de resultats incerts. Amb la lògica del seu càrrec i dels objectius de la indústria no hi ha dubte que el projecte que ha lligat el seu amic i col·laborador Charlie Fox (Julio Manrique) suposaria un èxit personal a més de fer-los rics a tots dos. Però Gould és un home fràgil i les reflexions de la seva nova secretària (Mireia Aixalà) el faran dubtar.

Un text àgil i compromès que ha seduït intèrprets com Joe Mantegna, Kevin Spacey i Madonna, en una producció modèlica pel que fa a la utilització dels recursos, des de l’escenografia realista i el vestuari fins a les encertades projeccions audiovisuals. Acurades i creïbles les interpretacions de David Selvas i Julio Manrique, que brinden un tercer acte ple de fúria i veritat amb un potent doble final. Bon teatre per a un gran públic.