Quins records té dels bombardejos sobre Barcelona?
Quan va començar la guerra, amb la meva família ens vam traslladar al Poblenou, ja que els meus pares hi treballaven. Vivíem en un pis força alt i des del terrat es podia veure la Barceloneta. Recordo veure com queien les bombes, quan explotaven elevaven a l'aire tota mena de coses, pals, fustes... Una bomba va caure al carrer on vivíem però no va explotar. Vam baixar amb altres infants i la vam veure allà enclotada. Ens vam quedar embadalits fins que els artificiers ens van fer fora. També recordo les batalles entre els nostres caces i els dels nacionals. M'estirava al pati de la fàbrica on treballava el meu pare i mirava les giragonses dels avions.
Vostè tenia poc més de cinc anys, ¿era conscient del que estava passant?
La meva mare era teixidora i el meu pare mecànic. Tots dos treballaven i jo em passava el dia al carrer. No era gaire conscient de què significava una guerra. Una vegada vaig trobar una pistola, i vaig començar a jugar-hi. Algú va avisar la meva mare, que em va perseguir tota esverada. No li vaig voler donar i la vaig llançar a la claveguera. Amb altres nens vam fer una mena de refugi cobert amb pedres i estàvem convençuts que allà ja ens podien bombardejar, que a nosaltres en aquell amagatall no ens podria passar res.
¿Amb la seva família anaven als refugis quan sonaven les alarmes?
El refugi crec que el van construir de pressa, s'omplia d'humitats i fang, estava molt brut. Hi vam anar només una vegada, el meu pare va decidir no tornar-hi mai més. Quan sonaven les alarmes, ens reuníem tota la família, i com a refugi fèiem servir la paret mestre del pis. Ens envoltàvem de matalassos. Més tard, quan vaig anar a una escola de la Generalitat que hi havia al carrer gran del Clot amb el carrer de València, sí que feia servir el refugi. N'hi havia un davant l'escola i els mestres ens hi enviaven quan sonaven les alarmes. Aquest sí que estava ben construït.
