Cultura 24/09/2011

Manel Huerga i Toni Soler: "Macià i Companys no eren dos gegants, tenien molts defectes"

Adaptació Soler diu que ha fet la pel·lícula perquè la gent digui: "Em va agradar més el llibre" Còmplices Huerga respon: "A mi també em va agradar més"

X.s.
3 min
Manel Huerga va dirigir la pel·lícula Salvador l'any 2006.

Vostè ha escrit el guió i ha produït la pel·lícula. Per què li venia tant de gust explicar aquests fets?

TONI SOLER: Perquè és un moment d'aquells en què la història s'accelera. El que hauria d'haver passat en 10 o 15 anys passa en tres dies. I si hi afegeixes la pugna entre dues personalitats tan fortes com Macià i Companys, la cosa agafa un suquet que... fa venir ganes d'explicar-ho.

Què representa el 14 d'abril en la història de Catalunya?

T.S.: Una de les poques bones notícies a Catalunya des del 1714. Les coses van sortir bé: es proclama la República i es recupera l'autonomia, i pràcticament sense violència ni sang. Tota la resta van ser rebel·lions, guerres, dictadures... I a més, era plena primavera. Ja ho diu la Colometa a La plaça del Diamant : "Aquell aire fresc, amb olor de fulla tendra...". El 14 d'abril tot semblava possible i tothom va pensar que les coses anirien bé. Va durar poc, l'alegria, però va ser un dia bonic.

Com creuen que dialoga la pel·lícula amb l'escena política actual?

MANUEL HUERGA: Jo veig el documental com una gran lliçó d'història gràcies a la qual he après moltes coses que desconeixia. De fet, a l'escola de la meva filla ja me l'han demanat! I entre els fets de la pel·lícula i el present hi ha uns paral·lelismes que provoquen esglai. En fi, que fa setanta anys ja estàvem amb el mateix. La rivalitat entre Macià i Companys encarna aquesta cosa bicèfala que hi ha en el catalanisme: uns volen ser catalans, però a Espanya, i uns altres no volen saber res d'Espanya.

T.S.: Però si aquests dos bàndols no sumen, no guanyen mai. Guanyen els altres.

M.H.: Sí, i quan sumen i guanyen es tiren els plats pel cap. La màgia d'aquell moment és que tots els bàndols es van unir contra la monarquia.

Se'n poden extrapolar lliçons per al nostre present?

T.S.: Penso que sí. La primera, que la política de fets consumats de vegades funciona. Companys surt al balcó, proclama la República, i no s'enfonsa el món. L'altra lliçó és que sortir al balcó i proclamar una cosa no és suficient, no vol dir que això passi. Macià té un govern a la plaça de Sant Jaume, però no té ni diners ni forces armades ni el reconeixement de cap país del món. És un immens farol , però un farol que li surt bé. Hi ha moltes lliçons per extreure d'aquest període, tant per als independentistes com per als que no ho són.

El format és molt original: un fals reportatge televisiu rodat el 1932.

M.H.: És la idea que fa possible el documental i resol el problema de la manca d'arxius. L'únic dubte que teníem era si fer-ho tan evident, però al final ens vam decidir a mostrar-ho amb detalls com ara el de la mà que posa el micro a Macià, amb un tatuatge molt actual. Ara, més que el format, a mi em preocupava la versemblança dels actors i els decorats, que seguissis el fil sense pensar si estaven bé o no. I penso que això està molt ben aconseguit. Els actors estan molt bé i hem tingut la sort de rodar a l'Ajuntament i al Palau de la Generalitat, que estan pràcticament igual que llavors, cosa ens ajuda a fugir del cartró pedra.

L'alta política conviu amb detalls quotidians, com la primera vegada que Companys es desperta a la Generalitat o la taca de la camisa de Macià.

T.S.: Com deia Montanelli quan parlava de la història de Roma, el que importa de la història és que no la fan superhomes, sinó homes com nosaltres. Macià i Companys no eren dos gegants, sinó dues persones amb molts defectes. I aquestes anècdotes que has esmentat són històriques. Si no ho fossin no hi serien. No hem volgut posar al guió més ficció de la necessària.

stats