Publicitat
Publicitat

El Manu Chao més enèrgic

Després del col·lapse de la plaça Catalunya en el seu concert a la Mercè de l'any 2001, Manu Chao ha espaiat les seves aparicions públiques al nostre país. A banda del concert de Mataró l'any 2009, les cançons que va cantar l'any passat a peu de carrer per donar suport al moviment 15-M i algunes actuacions només anunciades per boca-orella a la Salamandra de l'Hospitalet, l'ex Mano Negra ha estat força car de veure durant l'última dècada.

Però, malgrat que la seva repercussió s'hagi diluït en el temps i no hagi igualat el llistó de Clandestino o l'etapa de Mano Negra, al festival de la Porta Ferrada es va poder apreciar que el músic francès manté un notable poder de convocatòria i que encara és el rei de la gresca ( patchanka ) amb missatge reivindicatiu.

El concert estava anunciat com a Manu Chao La Ventura, una mena de Radio Bemba reduïda al mínim: el cantant i guitarrista amb el suport de Gambeat al baix i els efectes digitals, Madjid Fahem a la guitarra i Philippe Teboul a la bateria. El quartet va saltar a l'escenari amb una energia més pròpia d'un grup de punk rock que no de mestissatge. Entre crits de "bona nit, Sant Feliu!" i la proclama recurrent " pase lo que pase, sea lo que sea, próxima estación esperanza ", el grup posava èmfasi en la contundència, i les peces encadenades es confonien entre elles fins que van atacar el cèlebre Clandestino ("a tots els ofegats de l'estret de Gibraltar"), que va obrir una treva amb La vida tómbola , La primavera i Me gustas tú , sense la capa de distorsió que embrutava la majoria de temes però amb la mateixa sensació que tots s'assemblen.

Les dues hores de concert van estar marcades per la impressió de bucle. Chao utilitzava una vegada i una altra els mateixos recursos escènics, com colpejar-se amb el micròfon al cor o tornar contínuament als càntics jamaicans de Mr. Bobby . Res a dir de l'energia del baix i la bateria, ni dels matisos aportats per Madjid Fahem, sobretot quan va agafar la guitarra espanyola, però va ser una pena que, en la seva aposta per passar el repertori pel túrmix punk rock, es perdés l'essència d'algunes cançons, com el hip-hop de la mítica King Kong Five , de quan Mano Negra podien haver passat pels Beastie Boys europeus.

Més continguts de