Publicitat
Publicitat

Manu Chao: “El sistema sembla fort però és fràgil”

Músic. Actua divendres al Festival Esperanzah! del Prat de Llobregat

Manu Chao (París, 1961), que quan no volta pel món viu al Poblenou de Barcelona, actua divendres a  l’Esperanzah!, la festa de l’economia solidària que se celebra aquest cap de setmana al barri de Sant Cosme, al Prat de Llobregat. Al capdavant del projecte La Ventura, compartirà cartell amb La Troba Kung-Fú, Fermin Muguruza, Gatillazo, Dibioza Kolectiv i Aspencat, entre d’altres.

Quina relació tens amb el barri de Sant Cosme?

Hi vaig tocar per primer cop fa set anys, i després hi he tornat altres vegades. A Sant Cosme aprenc coses com les que fa la gent de GATS [Grups Associats pel Treball Sociocultural], que després intento aplicar al meu barri, al Poblenou.

¿Canviar el barri per canviar el món?

No ens queda altre remei. La gran revolució que ho canviarà tot arribarà per un caos generalitzat que ens caurà a sobre d’un dia per l’altre, per un crac de la borsa o per una aturada mundial de mitja hora d’internet, perquè el sistema sembla fort però és fràgil. El canvis positius crec que només es poden aconseguir a nivell local, amb els veïns, amb la gent que viu al teu voltant. És aquí on s’han de buscar els models, perquè a un nivell més gran és molt complicat.

Què aporta la música a la transformació dels barris?

Cadascú hi aporta alguna cosa. Jo sóc músic, un altre és sabater, un altre treballa en un supermercat. Al barri saben que si necessiten un músic jo m'hi passaré a cantar. I a les escoles. Anar a cantar a les escoles és importantíssim, perquè l'hort més important és l'hort humà, i la millor manera de cuidar-lo és treballant amb les noves generacions. Cantar amb canalla de 4 a 8 anys és apassionant socialment, i també com a músic, perquè és un públic que no té diplomàcia. Si una cançó no mola, te n'assabentes en mig minut.

Això no passa als concerts, perquè la gent hi va perquè li agrada el que fas.

Per això les escoles són tan interessants per provar cançons noves. És la sensació que tenia fa vint-i-cinc anys, quan havies de guanyar-te la gent. Ara és diferent i el desafiament és no decebre la gent que ve a veure't.

¿Com valores que gent que ve dels moviments socials com Ada Colau arribi a les institucions?

A mi mai em van agradar les polítiques de l’Ajuntament de Barcelona. Diguem que no vam ser amics. Però ara hi ha l’Ada Colau, que és una persona honesta, i això ja és un gran canvi respecte als que hi havia abans. Sé que no ho tindrà fàcil i que està en una posició complicada perquè l’atacaran per totes bandes, però em dóna esperança, i jo personalment vull donar-li suport i ajudar-la. Jo voto a França, però si ho hagués fet a Barcelona hauria votat l’Ada Colau. Per primera vegada a la vida hauria votat per algú, perquè sempre he votat contra algú.

¿I com vius el procés independentista català?

Crec que és el poble català qui ha de decidir. No m’interessa tant el fet de la independència com quina serà la política. ¿Independència perquè manin les quatre famílies catalanes de sempre o per fer una cosa participativa? Si ha de ser el de sempre però a Catalunya, d’acord, és cosa vostra, però a mi no m’apassiona. Ara, si ha de ser una mena de laboratori que mirarà tot Europa com una proposta de futur, llavors sí. Siguem creatius. Catalunya té aquesta saviesa. Jo crec en els catalans per construir una cosa especial. Independència sí, però amb una lliçó de democràcia.

Com tries els llocs on actues?

D’una manera molt poc estratègica. A vegades m’equivoco, però toco allà on sé que els organitzadors són de confiança i tot s’equilibra bé. El festival Esperanzah! és un exemple perfecte: entrada a 10 euros i gent amb consciència a l’organització.

¿La confiança és fonamental per seguir durant tants anys amb músics com Gambeat i Garbancito?

Sí. És la meva família. Per a mi La Ventura és un tresor, i si segueixo fent gires és perquè vull que aquesta gent s’hi trobi bé, tant musicalment com econòmicament. És la gran prioritat en la meva vida professional. Toquem prou perquè totes les famílies estiguin bé.

És un ritme molt diferent del de l’època de Mano Negra, quan feies gires interminables.

Teníem 20 anys i ganes de menjar-nos el món. Sortíem del barri i de sobte estàvem tocant al Perú. L’experiència diu que vam cremar-nos. Al final va ser tanta la intensitat que el dia que vam parar va ser desastrós, perquè ningú tenia la brúixola a lloc. El problema no és quan estàs de gira, sinó quan tornes a casa, que t’agafa una baixada que no acceptes i acabes donant la tabarra a la família, a la nòvia, i els fas parar bojos perquè necessites un nivell d’adrenalina que no és normal. Malament si no saps baixar d’aquest cavall quan acaba una gira.

Sovint expliques que la teva escola com a músic va ser el carrer, ¿però com era la teva relació amb la música a casa quan eres petit?

El meu pare tocava el piano i a casa hi havia molts discos. Els meus dos herois musicals de la infància eren Bola de Nieve i Jacques Dutronc. Tinc pocs records de quan era petit, però sí que conservo la imatge d’enfilar-me en una cadira per posar un vinil de Jacques Dutronc al tocadiscos. I ara em comença a agradar la música que escoltaven els meus pares en aquella època, el Maig del 68, cantautors com Paco Ibáñez, que era importantíssim a casa, i Georges Brassens, que a mi em semblava molt avorrit però he descobert que és immens. Quin paio, Brassens, un anarquista pur, i quines lletres!

Fa molt que no publiques cap disc, però no deixes de fer cançons.

Tinc els discos durs plens de cançons, i ara estic amb el Joan Garriga [de La Troba Kung-Fú] mesclant-ne algunes. He estat molt a Grècia, i una de les últimes cançons que he fet és sobre Atenes, una mena de London calling, perquè Atenes està bullint. Reconec que pel carrer hi ha gent que m’ho demana, però no tinc ni la necessitat econòmica ni l’artística de publicar-les, perquè les cançons noves viuen als bars cada dia. Quan les toco als bars, de trenta persones n’hi ha vint que les estan gravant amb el telèfon. És una llauna, però la part positiva és que en dos minuts la cançó arriba a Bogotà, Caracas o Buenos Aires, i quan hi vaig amb la banda tothom se les sap. Les meves cançons viatgen sense disc. A més, una de les coses més maques que m’estan passant a Barcelona és quan ens ajuntem amb músics del carrer. Juguem a futbol i després anem a cantar als bars. En diem Llacuna FC, però no és un grup sinó una cosa orgànica, un cor d’esperança que té aquella cosa dels bars d’irlandesos o de gallecs. I ningú és imprescindible perquè funcioni aquesta energia.

Quan et vas deslligar de la discogràfica Virgin vas començar a ser el Manu Chao que volies ser quan eres adolescent?

No ho sé, perquè d'adolescent mai no vaig saber ben bé què volia ser. Sé que la música em va enganxar, i vaig decidir deixar els estudis per fer música. Quan miro enrere, penso que he guanyat la meva batalla. He arribat més lluny que no havia somiat. El problema és que no recordo què somiava. Només sé que volia fer música. D'això se'n diu passió. Ara tinc 54 anys i la passió segueix intacta. És una sort, però també he treballat molt.

Jordi Savall explicava fa poc que a més d'un desarmament militar el món necessita també un desarmament cultural, perquè Occident fa servir la cultura com a eina de colonització.

Sí, l'imperialisme cultural existeix. ¿Al món qui se salva d'una pel·lícula de Walt Disney? Hollywood imposa un patró cultural a través del qual et col·loquen les Nike, la manera de vestir... Està canviant l'equilibri de forces econòmiques, perquè l'imperialisme també comença a ser xinès, però culturalment segueix sent anglosaxó.

Aquest any has tornat a tocar a la Fête de l'Huma...

Sí, és la festa del Partit Comunista Francès, però no és una qüestió política. És la festa popular de París: entrada barata, xiringuitos de tota mena també barats... Jo hi anava de petit i d'adolescent, i allà vaig agafar un coma etílic quan tenia 20 anys.

Ho deia perquè el concert va ser eminentment alegre.

En els concerts sempre hem prioritzat l'alegria i l'energia, acceptant les crítiques que diuen que renunciem a la sensibilitat. I sí, tenen raó. La sensibilitat la tenim més als bars. De tota manera, la gent sempre diu que la meva música és alegre, fins i tot la del disc Clandestino, que quan jo l'escolto no el trobo tan alegre. Mano Negra també ho tenia, això: música bàsicament alegre però lletres amb un punt de tristesa. Això és la malegria.

Per què creus que la cançó Clandestino es va convertir en una mena d'himne?

Perquè ve del folklore. Si escoltes els canvis d'acord, és una cançó molt clàssica; podria ser dels anys 40. Són els acords que fem servir tots. Vaig ser a Grècia, i fan servir els mateixos acords que es fan servir en el vals francès o en la chacarera argentina. És el mateix trio: mi menor, la menor i si. Per anunciar que passes a la menor poses el mi de sèptima. Aquests trucs del folklore són increïbles, perquè els comparteixen moltes cultures i són els que et permeten tocar en un bar sense assajar. Tot això ho vaig començar a entendre als 35 anys, i el meu fill ja ho ha entès als 16.

Quina música actual t'ha sorprès?

Ara mateix el panorama internacional és ensopit. Estem una mica com als anys 70 abans del punk. Espero que qualsevol dia a Bombai, Sant Cosme, Oslo o Tegucigalpa surtin uns nanos com un tsunami que ens retirin a tots. De bandes actuals m'agraden molt els Dubioza Kolektiv, que toquen aquest divendres a l'Esperanzah!

Al festival Esperanzah! també coincidiràs amb vells amics com Joan Garriga de La Troba Kung-Fú i Fermin Muguruza.

El Joan és un mestre, i una amistat sòlida, un amic amb qui saps que podràs comptar tota la vida. Com el Fermin, que és una roca que ens desborda perquè fa mil coses i sempre amb un somriure. Tocar amb el Joan als bars a les tres de la matinada és un moment d'immensa alegria.

Precisament el Joan Garriga explica que tot i tenir moltes influències musicals de l'Amèrica Llatina i del Carib, culturalment se sent més a prop d'algú del Marroc o d'Algèria que d'algú de Colòmbia. També és així en el teu cas?

Això és el poder de l'oli d'oliva. En el meu cas no és així perquè no tinc aquest bagatge. Jo no sóc de l'oli d'oliva. L'ànima del Mediterrani és l'olivera i jo sóc de l'Atlàntic. El meu pare és gallec, la meva mare de Bilbao, i jo em vaig criar a París. Sóc d'un altre mar, però la base de la meva alimentació és l'oli d'oliva perquè no sóc ximple. He deixat la mantega.

 

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT