Publicitat
Publicitat

NARRATIVA

Vargas Llosa pronuncia l''Elogi de la lectura i la ficció'

La literatura: un somni que no acaba

L'Acadèmia sueca ha emès, en 'streaming', a través de la seva web, el discurs de Mario Vargas Llosa, premi Nobel de literatura 2010

"Vaig aprendre a llegir als 5 anys, a la classe del germà Justiniano. És el més important que m'ha passat mai." Amb aquest tribut a la infància, a la seva formació i, sobretot, als seus orígens com a escriptor, que l'han dut fins al Nobel, Mario Vargas Llosa començava el discurs fa una mica més d'una hora, davant de l'Acadèmia sueca. Es va criar amb les aventures del capità Nemo, de D'Artagnan i els tres mosqueters, amb el Jean Valjean de Víctor Hugo, caminant amb el cos de Marius pels carrers revoltats de París. Tot el que escrivia de petit era una continuació d'aquestes històries. Així les mantenia vives, les redimia, les salvava. Les feia eternes. Vargas Llosa ha agraït a la seva mare, al seu avi Pedro i a l'oncle Lucho tot el suport i coratge que li van regalar per començar a escriure. Per treballar amb aquesta passió tan necessària com efectiva. I als mestres, Faulkner, Tolstoi, Dostoievski o Sarte. O Joanot Martorell, a qui l'any 1969 va dedicar la Lletra de batalla per Tirant lo Blanc, tot just editada per Edicions 62.

"La ficció és imprescindible perquè la civilització segueixi existint", ha dit Vargas Llosa en el seu Elogi de la lectura i la ficció. "Gràcies a la literatura, la civilització és molt més lliure i justa que quan els primers contadors de contes van començar a amenitzar la nostra vida amb faules". Llegir i escriure és protestar contra les insuficiències de la societat. I ho diu ell, que ha viscut per tot el món. Ha parlat extensament del Perú, la seva terra natal, la pàtria que estima, com estima tothom el lloc on va néixer, i on els avantpassats van acumular records; "un país que no té una identitat, perquè les té totes", ha dit. Ha parlat de França, on va entrar en contacte amb els grans cercles intel·lectuals, on va llegir Stendhal, Balzac, Baudelaire, Proust; on va veure el teatre de Beckett, el cinema de Bergman i els anys feréstecs de la Nouvelle Vague. I, esclar, de Barcelona, "una ciutat molt estimada, que va viure les oportunitats de la debilitació del règim franquista com cap altra", assegura. Encara així, no s'ha estat de fer una distinció entre el patriotisme i el nacionalisme. "Detesto tota forma de nacionalisme, provincià, racista i excloent, que retalla l'horitzó intel·lectual. És el nacionalisme que ha causat les dues guerres mundials, els conflictes d'Orient, i moltes de les coses que han passat a Amèrica del Sud", ha dit.

No han faltat les llàgrimes de rigor durant l'agraïment a la família; als fills i, sobretot, a la dona, Patricia, amb qui porta casat quaranta-cinc anys. "És tan generosa que fins i tot quan em renya m'elogia: 'Mario, tu l'únic que saps fer és escriure'", deia, amb la veu vibrant i un mocador a les mans. I treia la part més passional, més eufòrica i sentida. "La lectura, i també l'escriptura, ens lliura de transformar-nos en autòmats. Ens empeny a sortir de nosaltres mateixos, a tenir el que no tenim, a ser qui no som. Ens converteix en déus. Ens fa sentir eterns", deia. La literatura és un somni, per sort sempre inconclús. I, com deia César Vallejo, "encara hi ha, germans, molt per fer."


Més continguts de