Publicitat
Publicitat

TEMPORADA ALTA 2011

El festival Temporada Alta reivindica el teatre inconformista de qualitat

Marthaler i Lagartijas Tiradas al Sol fan del temps una eina teatral

Christoph Marthaler és un director que torna en cadascun dels seus espectacles a un mateix tema: el temps. TambéEls viatges de Lina Bögli és un muntatge que parla de com l'ésser humà es relaciona amb el passat, el present i el futur. En aquesta ocasió el fil conductor és una dona real: Lina Bögli, una institutriu suïssa que va ser viatgera sense pretendre ser una aventurera del XIX, que es va comportar com una feminista avançada en un sacrifici d'amor per un militar polonès, que va ser reeixida autora de relats antropològics sense abandonar els seus sòlids prejudicis calvinistes. Una versió femenina de Phileas Fogg. Va prometre tornar al mateix lloc de partida el mateix dia deu anys després de la seva sortida. Una promesa que va impedir que fes arrels. El més important en aquest llarg periple era tornar.

El viatge, una manera d'expressar el temps que també es manifesta en l'espai. El decorat és un relat de la provisionalitat, com si encara ho estiguessin muntant o desmuntant. Un escenari que és un present continu en què es mou amb comoditat la protagonista, gairebé inalterable davant l'experiència. El passat està concentrat en l'evocació de la música, un element dramàtic que Marthaler domina -per afició i formació- amb tots els matisos. Cançons de la infància i d'aquell lloc sentimental que els germànics anomenenHeimati que és tan difícil de traduir. Un refugi de l'enyorança governat per un tercet de veus que hi és per traslladar la protagonista a un lloc segur. El futur és un locutor de ràdio que irromp en la història per transformar la senyoreta Bögli en un conte radiofònic de matisos romàntics. Un secret que la institutriu intentarà una vegada i una altra mantenir ocult. No ho aconseguirà. El futur és l'únic que la institutriu no va saber -o no va voler- controlar.

El temps (individual i col·lectiu), i l'empremta i el significat que deixa i té, també és un referent en el projecte Rebeldías, posat en marxa pel col·lectiu mexicà Lagartijas Tiradas al Sol. Aquests joves investigadors que utilitzen el teatre com a eina de reflexió tornen fins a les dècades dels seixanta i setanta d'un Mèxic que vivia una intensa agitació revolucionària i una no menys virulenta repressió estatal. Una violència que el món va conèixer el 1968.El rumor del incendio només comença a ser teatre després de mesos de documentació oberta en un blog titulatEl rumor del oleaje. Un procés que agermana aquesta obra amb el teatre-documental que a Barcelona es coneix sobretot pel treball del suís Stefan Kaegi i la seva Rimini Protokoll. Però la iniciativa liderada per Francisco Barreiro, Luisa Pardo i Gabino Rodríguez té una implicació tan íntima que també enllaça d'alguna manera amb la dramatúrgia confessional de la General Elèctrica de Roger Bernat i Tomàs Aragay.

Però aquests referents no són suficients per explicar la voluntat prospectiva del projecte. La dramatització del passat -l'alè revolucionari d'una generació- només és un instrument per plantejar qüestions de futur, resumida en una frase: quines històries explicaran de nosaltres els nostres fills? Tot l'espectacle està escenificat des de la simplicitat d'un joc infantil, la senzillesa directa d'un joc de simulació. Nens que juguen a revolucionaris i torturadors amb soldadets de plàstic. Tan simple que esglaia, perquè no hi ha manera d'eludir els somnis enfrontats als fets. Més que un al·legat a favor de la revolució, és una història que alerta contra la indiferència, contra els que denigren la utopia com una reflexió vàlida per canviar una societat. Amb muntatges comEl rumor del incendio alguna cosa es desperta en la consciència, encara que no asseguri la continuïtat de la trucada.

Més continguts de