Massa clàssic per ser actual
BarcelonaLa vigència dels clàssics és un tema que als anys vuitanta i noranta va generar certes controvèrsies. Un famós crític -encara en actiu- deia el 1995 sobre l’obra d’Àngel Guimerà: “Estem davant d’un teatre que no ens pot dir res d’ara”. Controvèrsies antigues, perquè el teatre contemporani ha donat a llum lectures més adients a les estètiques artístiques actuals tot i que exigeixen, això sí, una certa traïció a l’original. Lectures que preserven l’essència del discurs però no les formes i els contextos. A la fi, la qüestió és sempre què pot dir el clàssic al públic actual. Guimerà és un clàssic en una Catalunya amb pocs clàssics sobre qui el Teatre Nacional ha llançat un programa de difusió i reivindicació no sols artística sinó identitària, com subratlla el director del TNC en un opuscle editat per a l’ocasió -aquesta última, però, a nosaltres se’ns escapa.
Maria Rosa és una de les obres més celebrades de Guimerà, amb Terra baixa, text amb el qual guarda notables concomitàncies argumentals. Els dos textos parlen d’un trio amorós en contextos socials molt concrets. Si a Terra baixa l’enfrontament entre l’amo i el pastor és un dels nusos de la història d’amor, a Maria Rosa la pobresa i la fam d’un grup de peons que treballen en una carretera retraten un estament social de desheretats. Al bell mig d’aquest grup d’arreplegats que lluiten per sobreviure, Guimerà hi col·loca una història de passió, d’atracció sexual d’alt voltatge.
L’obra és un drama de compressió, gairebé claustrofòbic: el grup tancat en un mateix espai i els dos protagonistes obligats a conviure amb les seves contradiccions. El Marçal és una olla a pressió, el llop de la història, i el seu obsessiu desig ha d’amarar tota l’atmosfera. La Maria Rosa viu sense viure l’oposició entre la fidelitat al seu marit mort i l’atracció fatal cap al millor amic d’ell. I en aquest sentit, l’enorme espai escènic, lleument simbòlic, de la proposta dirigida per Carlota Subirós juga a la contra de la intensitat, apaivaga les espurnes passionals i obliga la directora a omplir d’accions inútils, si no anacròniques, la realitat escènica.
Malgrat que la dramatúrgia redueix un xic l’original, actualitza una mica el català buscant una sonoritat més contemporània i trasllada l’acció a una actualitat indefinida, la lectura de Carlota Subirós es queda en un terreny intermedi entre la fidelitat i l’atreviment. Els canvis estètics no desconnecten la funció d’altres versions anteriors ancorades temporalment al text, com les de John Strasberg (1983) i Rosa Novell (1997), i en canvi fan grinyolar algunes de les propostes de l’adaptació. I al final, el respecte s’imposa sobre la gosadia, sobre la necessària transgressió.
En la interpretació, destaquen els veterans. Imponent Lluïsa Castell. Seguríssims Manel Sans i Francesc Lucchetti. Els protagonistes, Mar del Hoyo i Borja Espinosa, fan una bona parella. Estimable feina de l’actriu amb una Maria Rosa una mica adolescent però força convincent. (Alerta amb la projecció de la veu en algunes escenes decisives que dificulten la comprensió).
