Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

Marta Carrasco "M'avorreixen els espectacles de dansa pura i dura"

Dubtar "La gent que no dubta fa por, la que dubta és interessant" Explicar "Per a mi el moviment sense la teatralitat es queda coix" Respectar "A qui no li interessi el públic, que es dediqui a una altra cosa"

Entre llàgrimes i somriures m'explica com va viure els últims quinze dies de vida del seu pare. Un tràngol purificador del qual ha sortit la vital No sé si... , una obra a duo que presenta aquest dimarts a la Sala La Planeta de Girona. Marta Carrasco (Cardedeu, 1964), amb 15 anys de trajectòria en solitari i Premi Nacional, es pot permetre reinventar-se.

Titula l'espectacle No sé si... Dubta?

Cada vegada que començo una cosa penso que no ho sé fer. El dubte em va començar a interessar molt com a camí de madurar. La gent que no dubta fa por, la gent que dubta és interessant. Jo volia tirar per aquí, però la realitat va ser una altra: en ple agost, quan estava treballant en l'espectacle, el meu pare es moria de càncer. M'he passat tot l'estiu assajant i a l'hospital. I em va canviar el cervell: em vaig centrar en el meu pare, que es moria. I quan anava a la sala d'assaig tot era humor, alegria, amistat, riure, joc de vida. És el que em sortia. És el que podia fer per ell.

L'art va ser terapèutic.

El meu pare no em donava mort, em donava vida! A l'obra hi ha dues germanes bessones, l'Alberto Velasco i jo, una de 120 quilos i l'altra de 56, que juguen i riuen per sobreviure, com feia jo. És paradoxal, ho sé. És un espectacle d'humor, d'amor, de riure, un bombó de vida. El meu cantó fosc, que el tinc, ha sortit, perquè si no no seria jo, però molt poc.

Què us va inspirar?

Les germanes Kessler, dues bessones alemanyes dels anys 60. Totes les Beyoncé d'ara ho han tret de les Kessler. A l'espectacle veiem la vida d'Alice i Ellen, com viuen i què els passa, coses que com a espectador reconeixeràs en tot moment, coses de l'ànima, la vida, l'amor, la solitud... des d'un punt de vista vital.

Quina música l'ha inspirat?

Walt Disney, Esmorzar amb diamants , Supertramp, Bach, la banda sonora d' El hombre que nunca estuvo allí , dels Cohen. I Jacques Brel: Ne me quitte pas és pel meu pare.

Al contrari d'altres vegades, no ha treballat amb un text o un dramaturg. I al contrari d'altres vegades, com a Dies Irae , no hi ha crítica.

L'escena és un bon lloc per fer crítica, però si tens ganes de riure, també és un bon lloc. Aquí ens ha sortit text, n'hi ha força en etrusc: no saps quin idioma és, però ho entens tot.

Diu que cap moviment que fas a escena és fortuït.

No. No en tinc prou amb el moviment perquè sí, em sentiria incòmoda. Ho tinc tan associat al teatre, a la teatralitat... Si no, em quedo coixa. Per sort això no és un problema per a ningú, ni per als crítics, que al principi no sabien si feia dansa o teatre.

Sí, alguns crítics deien: "Marta Carrasco no balla".

Aquest espectacle és molt mogut: hi ha flamenc, teatre, contemporani, balls dels seixanta, de revista, objectes... I per un estrany fil conductor tot et fa sentir i entendre el que no s'entén amb paraules.

Quines companyies la sedueixen?

La de Ramon Oller, que a més és el meu mestre. Els que volen ser estranys, no. Sobretot vaig a veure circ i coses híbrides. Un espectacle de dansa contemporània pura i dura m'avorreix. No sé si t'ho hauria de dir, això. Però ho miro i penso: "Què vols dir? Digue'm alguna cosa!" Crec que és un discurs que no mira més enllà, tot passa pel creador. I hi ha uns espectadors, per als quals treballes, que mereixen respecte i paguen l'entrada. La gent a qui no l'interessa el públic, crec que s'ha de dedicar a una altra cosa. Fa temps que em vaig separar del món de la dansa. No vaig mai a estrenes. A mi m'agraden les persones. Em fa mandra la gent que es fa dir artista , que va d'excèntrica i que si no t'agrada el que fan és que no ho entens! I què més!

Més continguts de