Mazoni es guanya l’Apolo amb ràbia sintètica

BarcelonaDes d’ Esgarrapada (2006), la música de Jaume Pla, Mazoni, ha oscil·lat entre l’explosió festiva, la nostàlgia -poc ensucrada- i el crit de ràbia, ja sigui com a rèplica indignada contra el desengany amorós o atacant algun dels pilars de la societat contemporània, una opció que brilla especialment en el hit Eufòria, on es pregunta “Com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?” abans de donar pas a una tornada inflamable, que sempre aconsegueix entusiasmar el públic: “No som memòria ni trajectòria, tan sols un punt aïllat; / no n’hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria”.

Dijous a la nit, Pla va posar punt final a la gira de Sacrifiqueu la princesa, un disc amb què escenifica un gir electrònic -insinuat en cançons com Llampec / Ull de vellut, del 2007, i Inspira, conspira, del 2009- i un canvi de look del grup, més pròxim a l’estètica dels Kraftwerk que a l’escena del rock. Acompanyat de Miquel Sospedra al baix, Guillermo Martorell a les programacions i a la guitarra i Aleix Bou a la bateria electrònica, Pla va aparèixer a l’escenari amb el keytar -fusió de guitarra i teclat- que li ha fet companyia des que va presentar per primera vegada les 12 cançons del nou disc a la Sala Orfeó Català del Palau de la Música a finals de febrer.

L’Apolo estava pràcticament ple. Així i tot, el grup va començar a tocar Som la carretera vint minuts tard. Després dels set minuts del tema inicial -reposats, ambientals- Mazoni van començar a agafar velocitat amb l’esplèndida Bosc cremat, on la ràbia sintètica va començar a treure el cap (“Res del que hem après es pot aprofitar”). El recés emocional d’ Un petó per cada cicatriu -una de les millors cançons del disc- va precedir Totsants, de Fins que la mort ens separi (2011), on ambienta la lletra en un jeep, al Japó i en un creuer (com de costum, el grup es va guanyar uns quants xiulets d’entusiasme quan Pla va entonar: “S’ha mort en Michael Jackson”). Després de Membre fantasma, Biologia i Caputxeta, el grup va desendollar les armes musicals sintètiques i va baixar de l’escenari per cantar en clau acústica Purgatori i Magranes molt.

De la mort d’Elvis fins a la llum

A la segona part del concert van recordar l’últim dia de vida d’Elvis i es van remuntar fins a la primera cançó d’ Esgarrapada, Gised -una altra fita musical i temàtica en la seva trajectòria: la persecució i perplexitat davant el desig- abans de tornar fins al present: 23 d’abril, A.I.L.O.D.I.U. i El crit II (metafísica), tres exemples recents de la ràbia made in Mazoni.

Abans dels primers bisos van sonar dos monstres sonors, Eufòria i La promesa. Quedaven encara quatre grans moments: Perduts en la boira (gràcies per recuperar-la!), Per primer cop (impressionant), No tinc temps (en una versió electro molt solvent) i Ei, que surt el sol! (un final de festa lluminós).