Melendi: “Si perdo el batec del carrer, ho perdo tot”

BarcelonaMelendi (Oviedo, 1979) segueix publicant un disc cada dos anys. Ara presenta Quítate las gafas (Sony, 2016), amb el qual farà una gira que passarà pel Palau Sant Jordi el 26 de maig.

¿Es pot dir que acabes el disc fent una mena de recapitulació del teu passat a Yo me veo contigo, i el comences plantejant un nou futur a Yo me veo contigoFlores de agua y plomo

Yo me veo contigo és una cançó amb la qual he repassat totes les coses i esdeveniments que m'han passat des dels anys 80. Flores de agua y plomo era el títol original del disc, però al final vam triar Quítate las gafas perquè és un títol més directe. Flores de agua y plomo la vaig fer des del reconeixement de la facilitat que tenim per veure en els altres les errades que nosaltres cometem. I el més curiós és que quan identifico en mi això que critico en els altres també deixo de veure-ho en els altres. Però no m'agrada explicar les cançons.

¿El personatge que projectaves fa uns anys t’ha condicionat?

Crec que aquest problema l’ha tingut tothom menys jo. Jo sempre he fet el que m’ha donat la gana. He rigut, he plorat, he caigut, m’he aixecat, he patit... i en aquest camí he après moltíssim. Una de les coses més importants que m’ha ensenyat la vida és veure els errors com una oportunitat per evolucionar. Seria un drama que a punt de fer 38 anys i amb tres fills estigués parlant de les mateixes coses que quan tenia 18 anys.

¿Per això els últims discos són més melòdics?

El disc nou conserva la columna vertebral de pop-rock, que és el lloc des d’on sempre he parlat a la meva gent. Després hi ha quatre o cinc llicències que em permeto investigar, com el funky, o el son cubà de Desde que estamos juntos, que en realitat és una rumba, però li hem posat un toc cubà perquè la història està ambientada a Cuba.

Últimament fas servir molt la secció de cordes, i t’acostes a la cançó melòdica.

Si sóc sincer, això passa des que començo a tocar el piano. Sóc un pianista més aviat dolent, i com que tinc menys recursos em surten amb una cadència romàntica. En canvi, les cançons que componc amb guitarra són més rockeres. Sempre hi ha una lluita entre dos mons.

¿El món romàntic de Perales i el món més pop-rock de Calamaro i Sabina?

Són influències que tinc. Negar-les és absurd. Sóc un gran defensor de la idea que els éssers humans aprenem dels éssers humans. Com aprèn un escriptor? Llegint. Com aprèn un tenista? Jo veig jugar Djokovic i m’adono que n’ha après veient Sampras i Federer. I com aprenem els músics? Sentint la gent que ens agrada. Després hi posem la nostra ànima, però és una barreja de coses. Jo he tingut èpoques de sentir molt Fito i Extremoduro, i tinc cançons que s’assemblen al concepte de Fito i Extromoduro. Així és la vida.

I Michael Bolton, que el cites en una cançó?

És que a casa la mare escoltava molt Michael Bolton. I bé, és que en aquest vers rimava.

¿T'has reconciliat amb la música que escoltaven els teus pares?

Sí. Hi ha molta música que vaig compartir. A la mare li agradaven molt Manolo Tena i Antonio Flores, i crec que aquesta música també em va influenciar en els primers discos. El pare, en canvi, no escoltava res; era de transistor i futbol.

De qui parles a la cançó Existen los ángeles

A vegades tinc la sensació que les cançons que més m'agraden no són les que més agraden a la gent. Normalment m'agrada una cançó per les sensacions que tinc quan la componc, i aquesta cançó m'encanta. La vaig compondre pensant en la meva parella d'ara, que la vaig conèixer fa quatre anys. A vegades hi ha persones que només amb mirar-les fan que oblidis tot el que creus que són problemes. I que tinguis la sensació com de veure una posta de sol, aquest moment que tot desapareix del teu cap. ¿I si poguéssim tenir aquest moment més sovint? La cançó sorgeix d'aquí.

Com expliques a Yo me veo contigo

Sí. De ficció, Superman, sempre. I de joventut... m'he fixat en gent que no sempre eren els millors models a seguir. Bé, deixem-ho en Superman i algun futbolista, perquè m'agradava molt el futbol i hi vaig jugar fins als 18 anys. Hi havia un futbolista de l'Oviedo, Carlos Muñoz, que era el meu heroi de joventut.

¿El context social de la teva adolescència a Astúries t'ha marcat com a artista?

Jo crec que tot marca. No et sabria dir per què, però tot marca. Em van agafar tots els conflictes laborals d'Astúries, però jo vivia a Oviedo i realment no m'afectaven directament. El meu pare era empleat de banca, i jo no vaig viure res convuls. Nosaltres no vam viure aquells piquets que sortien a la tele. Però el que vius en la infància t'acompanya durant tota la vida.

¿Fins a quin punt l’èxit et desconnecta de la realitat?

Si vols desconnectar-te, molt. Si tens la responsabilitat de no fer-ho, de cap manera. A més, seria un irresponsable si ho fes. Jo sóc un cantautor: si perdo el batec del carrer, ho perdo tot. Si perdo la perspectiva, ho perdo tot. Ningú comprarà un disc meu perquè canti bé. Ni tan sols perquè escrigui bé, sinó per des d’on escric. Això és el que connecta amb la gent. És com llegir un llibre i dir: home, no sóc l’únic que pensa això. Estic convençut que la gent que em segueix ho fa perquè connectem en la manera de veure les coses i des del punt on les veiem.

¿I connectes amb la realitat política espanyola?

No parlo mai de política ni de coses que no sé. Tinc opinions que no passen de ser opinions. I com que no em considero un líder d’opinió, no té cap sentit que parli de política.

En canvi, en la campanya electoral dels Estats Units molts músics sí que van posicionar-se molt clarament.

Home, és que era bastant fàcil posicionar-se als Estats Units. Aquí no és que sigui fàcil o difícil. Estem en un moment molt convuls en el qual molts no ens identifiquem amb cap de les parts.