Mercè Rodoreda: pintures que encomanen “una alegria de boig”

BarcelonaNoies amb els ulls esbatanats i els trets difosos, com si només la mirada de l’espectador les desfés. Personatges amb el cap pelat i desconjuntats, com una nina trencada o un maniquí inquietant. Dones de perfil i amb un ull desproporcionat, com les dels murals de l’antic Egipte. Figures que no tenen mans... Mercè Rodoreda no només va canalitzar el dolor que li havien produït la Guerra Civil i l’exili en els seus llibres. També va fer-ho en més de 200 dibuixos, aquarel·les i collages que no van sortir a la llum fins a la seva mort i que estan plens dels habitants d’un món fosc i ombrívol. L’art de Mercè Rodoreda sorgeix de la introspecció més íntima, i el gran públic el pot contemplar reunit per primera vegada en el catàleg que han publicat l’Institut d’Estudis Catalans i la fundació de l’autora, titulat Mercè Rodoreda. Obra plàstica. “La pintura no era un tema del qual Rodoreda parlés amb les amistats. Era un vessant d’ella molt desconegut que s’ha anat descobrint molt a poc a poc”, explica la historiadora de l’art Maria Rosa Villanueva, l’encarregada de la confecció del catàleg, el més complet de l’obra pictòrica de l’autora.

“Estava tan engrescada amb el quadre que havia fet que a les sis ja n’havia fet un altre [...]. Semblo boja d’alegria. Els tinc tots dos damunt de la cuina i, tot escrivint-te, de tant en tant me’ls miro. Els he firmat i tot. I encara els repetiré amb altres colors i en regalaré quan voldré fer alguna persona contenta [...]. Hi he fet aquelles figures sense braços, i només de mirar-les et ve com una alegria de boig”, diu una carta que Rodoreda va escriure a Joan Prats des de París l’any 1953. Havia començat a pintar pocs anys abans. La pintura va ser com una taula de salvació. “Va començar a pintar a final dels anys 40, després d’exiliar-se a París. Patia una paràlisi que sembla que era psicosomàtica i que li impedia escriure novel·la. Va escriure poesia i algun conte, però tenia una mena de bloqueig per escriure novel·la, que era el seu punt fort, i la pintura va ser una manera de canalitzar el que pensava i sentia”, afirma Villanueva.

A París, Mercè Rodoreda vivia al Barri Llatí i anava sovint a veure exposicions a galeries d’art i també les sales del Museu del Louvre. Però com a artista va ser completament autodidacta. “Ja tinc estil i un món”, diu una altra carta a Joan Prats. En un tercera li va relatar com l’havia impactat una visita al Museu del Louvre: “Hi ha tant i tant que ja no sé ni el que és nou ni el que és vell ni si tot ja ho havia vist. Vaig quedar desconcertada. Quan van tancar tot em feia mal. Els ulls, els peus, les cames... Abans de sortir, però, vaig travessar la sala egípcia i no em vaig deixar perdre un cop d’ull als frescos pompeians de baix”.

Una admiradora de l’Art Brut

Mercè Rodoreda. Obra plàstica també compta amb la col·laboració de l’historiador de l’art i crític Daniel Giralt-Miracle, que ha col·laborat en l’estructura del catàleg per temes, com els rostres, les figures humanes, animals, flors i fruits, natures mortes, collages, abstraccions i esbossos. Els personatges més descarnats els han reunit sota el títol Sèrie “Camps de concentració”. Pel que fa a les possibles influències que va poder rebre Rodoreda, en un text del catàleg Giralt-Miracle afirma que “a les galeries del seu barri hi va descobrir l’art de Kandinski i el de Paul Klee i va quedar profundament colpida per les exposicions de Joan Miró a la galeria Maeght”. I afegeix: “No obstant això, probablement els artistes amb qui més es va identificar siguin Jean Dubuffet i les seves propostes de l’Art Brut, i Henri Michaux, amb les seves idees i amb la seva obra”.

L’obra plàstica de Mercè Rodoreda és tan intensa com breu. La periodista i escriptora Mercè Ibarz, que va ser la comissària d’una exposició de la seva obra a la Pedrera el 2008, la situa entre els anys 1949 i 1957, fins que Rodoreda va abandonar-la quan va reprendre l’escriptura. “La pintura apareix en un moment en què no escriu, seria una mena de substitutiu”, subratlla Villanueva, que també afirma que l’obra pictòrica de Rodoreda no és “homogènia”, malgrat que hi hagi motius recurrents. El que volia transmetre l’escriptora als espectadors de les seves obres no es va poder arribar a saber, perquè no es van celebrar dues exposicions previstes en galeries de Barcelona i París als últims anys 50. “Va arribar un moment en què va haver de decidir entre la pintura i l’escriptura. Va ser un moment de transició. Com que va guanyar un premi literari [el premi Joan Santamaria el 1956 pel conte Carnaval ] i va començar a guanyar un cert prestigi, va deixar de banda la pintura i va reprendre la literatura. No sabem exactament què va passar; potser si hagués exposat amb èxit hauria seguit pintant. Ens manca informació, però creiem que aleshores va abandonar la pintura definitivament”, recorda Villanueva. Un any després del guardó, Rodoreda va guanyar el premi Víctor Català amb Vint-i-dos contes, i el 1962 va publicar La plaça del diamant. Un altre dels factors que potser també van influir en aquest canvi és que les circumstàncies vitals de Rodoreda van canviar: “A París va viure sola durant molts anys, i cap al 1954 va poder anar a Ginebra, on es va reunir amb el seu company, l’escriptor Armand Obiols. També havia superat uns problemes de salut que havia tingut. Es va anar trobant millor i potser es va sentir més inspirada a l’hora d’escriure”, afegeix la historiadora.

Un últim aspecte molt sorprenent de l’art de Mercè Rodoreda són les imitacions que va fer precisament d’obres de Joan Miró. Gairebé es podrien confondre amb els treballs dels anys de les Constel·lacions. I, a més de Miró, també es va mimetitzar amb Pablo Picasso. “Com que era autodidacta, es va haver de fixar en algun model, i potser aquests artistes la van inspirar i va poder canalitzar els seus sentiments i angoixes i expressar el que realment volia. Però també va ser molt experimental, com es pot observar en els diferents materials dels collages”, diu Villanueva.

A la recerca de nous treballs

L’obra pictòrica de Mercè Rodoreda va veure la llum per primera vegada en una exposició commemorativa el mateix any de la seva mort, el 1983. El llibre inclou 229 obres, però no es descarta que n’apareguin més. De fet, a les cartes Rodoreda parla de quadres que no coincideixen amb cap dels coneguts. Hi ha altres obres de les quals només se’n coneix una fotografia i no la col·lecció particular on es troben, ja que van ser venudes el 1991 durant una exposició al centre d’art contemporani Altarriba de Calldetenes.

Després del catàleg, Maria Rosa Villanueva continua treballant en la seva tesi doctoral sobre l’obra plàstica de Rodoreda, que vol posar en relació amb la seva literatura. També buscarà nous treballs, que podrien estar en mans d’hereus dels amics de l’autora.