MUSEU DEL DISSENY
Cultura 07/12/2016

“M’ha costat molt que no em prenguessin per dissenyador”

L’autor de l'encesa del peveter olímpic, Carles Riart, dóna l’arxiu al Museu del Disseny

Antoni Ribas Tur
4 min

BarcelonaLa creativitat de Carles Riart (Barcelona, 1944) no té aturador. Fins i tot omplia a vessar d’esbossos els papers que posava sota els plànols de mobles per treballar amb més comoditat. Fa un any que va donar tot el seu arxiu professional, datat entre els anys 1974 i 2014, al Museu del Disseny, i durant aquests mesos ha ajudat a catalogar els més de 3.000 documents que el formen, més de 600 dels quals són plànols de 250 projectes. La resta són fotografies, escrits i documents administratius.

A les sales del museu es poden veure alguns dels seus treballs, com el balancí que porta el seu nom, però aquests materials permeten aprofundir en la manera de treballar d’un dels grans creadors catalans de les últimes dècades, i en les idees i la vida que poden contenir mobles tan corrents com una cadira o una taula. “Em defineixo com a moblista. M’ha costat molt que no em prenguin per dissenyador”, afirma Riart, que va rebre el Premio Nacional de disseny el 2011.

En lloc de productes industrialitzats, Riart ha anat a contracorrent i ha defensat el mobiliari fet a mida i per encàrrec. Entre els seus treballs hi ha el mobiliari del bar Snooker; el del Palau de la Virreina, dissenyat per a l’Icub, i el de la Fonda Europa, a Granollers. També va dissenyar una sèrie de mobles per al tenor Josep Carreras. “He intentat fer un servei directe a les persones -afegeix-, no m’ha interessat enriquir la junta directiva d’una empresa. I d’aquesta manera he pogut desenvolupar la meva creativitat. Hauria sigut molt difícil a la indústria, que vol productes mastegats i domesticats”. Amb tot, el seu treball més conegut és la idea d’encendre el peveter dels Jocs Olímpics de Barcelona amb el llançament d’una fletxa i el disseny del mateix peveter, que recorda el timó d’una barca. “Mai he fet mobles de luxe, però sí que he donat valor als humans. Som delicats i sensibles, ens mereixem el millor”, subratlla Riart. “He treballat com un sastre que fa un vestit a mida, i he cobrat honoraris de sastre, no d’artista”.

El luxe dels objectes populars

A mitjans dels anys 70, Carles Riart va dissenyar una col·lecció de mobles que podia muntar el mateix usuari, anomenada Serie de muebles componibles para ser montados por usted mismo. Avui que els mobles d’Ikea són tan populars, crida l’atenció que no tinguessin èxit. “Malgrat que ha socialitzat el mobiliari, trobo que Ikea té moltes mancances”, diu Riart. En canvi, sí que defensa i qualifica de luxosos els objectes populars. Com que ha passat temporades a Mallorca, recorda la tela de llengües, les marjades de pedra en sec i l’embolcall de fulles de parra del pa de figa. Els seus mobles s’inscriuen en una tradició d’objectes que duren i amb els quals es té un lligam íntim. “Tenim una visió del progrés molt consumista. S’ha de tendir a tenir una visió no tan globalitzada del món. Hem anat a la Xina a produir i ens hem carregat moltes coses pròpies”, lamenta Riart, que també va fer el pis de la Pedrera de Fernando Amat, l’amo de la desapareguda Vinçon, i el despatx del president del Banc Sabadell. “Gaudí era una bèstia. No t’hi pots enfrontar, és inabastable i encara està per descobrir”.

L’arxiu de Carles Riart també permet veure que els seus plànols són a escala 1:1. “A la pantalla no puc veure les mides”, explica Riart. N’hi ha uns altres d’emmarcats amb dos llistons per poder-los penjar al taller dels industrials. Aquests recorden els seus orígens, quan va obrir als anys 60 una botiga i estudi d’interiorisme amb Bigas Luna. De fet, dues de les pel·lícules més destacades del cineasta, Bilbao i Caniche, estan rodades a casa seva. “Als 22 anys ja teníem set treballadors i vam pensar que potser hauríem d’estudiar: jo vaig anar a Eina i Bigas a Elisava”. També va treballar uns mesos amb un fuster i a Mobles Casas. “No sé gaire com sorgeix la inspiració, però l’important és saber quan parar”, conclou Riart.

Mobles especials, lleugers, irònics i juganers

Cadira Carles Riart (1982)

És una de les peces més conegudes de Carles Riart. La primera versió es remunta a una sèrie d’encàrrecs que l’empresa nord-americana Knoll va fer a dissenyadors i arquitectes d’arreu del món per celebrar el 50è aniversari de la cadira Barcelona, de Mies van der Rohe. El racionalisme va abolir els detalls ornamentals, però Riart va donar lleugeresa al seu balancí amb unes petites incrustacions de nacre. Se segueix produint.

Chaise longue (1992)

Aquesta peça reflecteix com a Riart li agrada jugar amb les paradoxes i amb les desproporcions: la gandula pot semblar massa gran per a l’estructura de fusta que la sosté i, a més, té un punt d’inestabilitat. L’arquitecte Santiago Roqueta (1944-2005), amb qui va col·laborar en diverses ocasions, va dir d’ell: “Ha canviat la nostra percepció de les coses, la nostra mirada sobre nosaltres mateixos”.

Arcada (1977)

Aquest moble és un dels quatre de Carles Riart que es poden veure a l’exposició permanent de disseny industrial del Museu del Disseny. Arcada forma part de la Primera col·lecció de mobles especials i mostra la capacitat de Riart per combinar diversos materials: la fusta, el marbre i el vidre, ja que els travessers són varetes de vidre blau. També per convertir un moble en una experiència gairebé surrealista, ja que el mirall duplica la meitat de l’arc i dóna més profunditat a l’espai on es troba.

stats