Publicitat
Publicitat

43 VOLL-DAMM FESTIVAL INTERNACIONAL DE JAZZ DE BARCELONA

Michel Camilo i Giovanni Hidalgo calen foc al Palau

Entre el pianista Michel Camilo i el percussionista Giovanni Hidalgo, la cosa sempre va de mans. Fa quinze anys, de la complicitat entre tots dos en va resultar el disc Hands of rhythm (1997). Dimecres van presentar al Palau de la Música, acompanyats del contrabaixista cubà Charles Flores, el nou àlbum Mano a mano, dins la programació del 43è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

Potser el Mano a mano en massa ocasions -sobretot a la primera part- la balança es va inclinar més cap al piano del dominicà, deixant la percussió del porto-riqueny en segon pla. Però l'actuació de l'anomenat pianista més veloç de l'Oest i del conguer Mañenguito -àlies que rep Hidalgo per la seva devoció pel gran percussionista Mañengue-, va assolir de llarg els objectius. El virtuosisme en peces explosives, en les quals fins i tot resultava difícil veure les mans dels intèrprets, fent autèntics rècords de velocitat sobre els instruments, va aconseguir els aplaudiments d'un públic devot del teclista.

Retorn al trio

La proposta liderada pel pianista significava novetats. Mano a mano suposa la tornada de Camilo als seus inicis en el jazz, en format de trio i substituint la bateria per la feroç percussió d'Hidalgo, que tant trencava les tumbadoras com es valia de bongos, de petites maraques i fins i tot d'una bosseta de plàstic que toquejava rítmicament.

El repertori va ser eclèctic, i va incloure temes propis com Yes -amb una brillant interpretació de Charles Flores, a qui Camilo va presentar com "l'àrbitre" entre ell i Hidalgo-, You and me i el tema que dóna títol a l'àlbum. Però també va incorporar portentoses versions, com Naima, de John Coltrane, i una versió d'Alfonsina y el mar commovedora, en què Camilo va mostrar-se menys espectacular i més contingut.

Exhibició i exquisidesa

El trio va anar alternant temes accelerats de pura exhibició instrumental amb d'altres de més tranquils que van resultar exquisits. Per acabar, els mestres van calar foc a l'escenari amb un On fire en què Camilo va tornar a posar-se el públic a la butxaca.

Diuen que per al pianista Barcelona s'ha convertit en el "bressol dels seus somnis", ja que la ciutat, i en concret el Festival de Jazz, ha comptat amb ell en nombroses ocasions. I això és una sort per als seus adeptes, però demostra certa manca de creativitat dels programadors, tenint en compte la vasta escena de jazz llatí, en què hi ha alternatives a Camilo, de tant o més nivell, per triar i remenar.

Més continguts de