Publicitat
Publicitat

OSCARS 2011 Reportatge

En la 83a gala dels premis de Hollywood, 'El discurs del rei' s'endú l'Oscar a la millor pel·lícula

Millor pel·lícula A més de parlar, el rei sap guanyar

Ja feia temps que la victòria d' El discurs del rei de Tom Hooper feia córrer bitllets a la taula d'apostes. I, encara que competia contra dues adversàries de bandera, La xarxa social i Valor de ley , va endur-se l'estatueta més preuada de la vetllada. El dues vegades guanyador de l'Oscar al millor director, Steven Spielberg -premiat per La llista de Schindler i Salvar el soldat Ryan-, va ser l'escollit per destapar l'últim dels misteris de la gala. Una mica abans de les 6 del matí de dilluns, hora peninsular, els cafeters que encara resistien desperts davant de la televisió van veure com Spielberg, vestit d'esmòquing, obria l'últim sobre de paper lacrat, poc després que Hooper donés les gràcies per la seva estatueta. Encara que el Teatre Kodak va sentir com es rosegava més d'una ungla, tot semblava indicar que el veredicte es decantaria per la britànica El discurs del rei. I així va ser.

Però, tot i ser la guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula, no s'ha lluït per avariciosa i ha deixat que altres comensals tastessin el pastís. Aquest no ha estat un any com els de Titanic o la tercera entrega d' El senyor dels anells , El retorn del rei -que van aconseguir 11 premis, una marca que en tota la història dels Oscars només havia vorejat Ben Hur . En la 83a edició de la gala, l'Acadèmia de Hollywood ha tirat per la justícia salomònica. El discurs del rei s'ha endut quatre dels premis amb més llustre, però l' Origen de Christopher Nolan l'ha empatat en nombre d'estatuetes, amb la vitrina de reconeixements tècnics. Tampoc no li ha anat malament a La xarxa social , si tenim en compte el barem. Amb tres estatuetes, ha pogut sortir del Kodak amb el cap ben alt. Valor de ley , en canvi, ha estat terriblement fulminada per les seves rivals, que no li han deixat ni una engruna. L'última pel·lícula dels Coen ha perdut els deu premis que rondava -un cas idèntic al del Gangs of New York de Scorsese l'any 2003.

El 13 de febrer, El discurs del rei ja va sortir airosa de les gales dels premis Bafta, a Londres, i dels Goya a Madrid. Als Globus d'Or, en canvi, David Fincher li va passar la mà per la cara amb La xarxa social . Però ahir es va demostrar que perdre aquesta petita batalla no la va deixar gaire ferida per a la guerra. Els seus tres productors, Iain Canning, Emile Sherman i Gareth Unwin, van pujar a l'escenari dels Oscars per recollir el premi, i es van fer la fotografia de protocol, com si fossin els tres mosqueters de Dumas, al costat de Spielberg. En els seus agraïments, Emile Sherman va donar les gràcies al distribuïdor de la pel·lícula, Harvey Weinstein. Aquesta temporada, Weinstein ha transformat una petita producció britànica en la pel·lícula de l'any. "Sense l'ajuda de Weinstein, avui no hauríem estat aquí", deia Sherman. I, tenint en compte els mecanismes de Hollywood, tenia raó.

Pros i contres de l'Oscar

Molts han retret la falta de risc de Hollywood, aquest any.El discurs del rei s'apunta a la tradició de les històries monàrquiques que tornen bojos els anglesos des dels temps de Shakespeare. Frears també s'hi va prodigar l'any 2006 amb La reina -una pel·lícula que va merèixer l'Oscar a la millor actriu per a Hellen Mirren-. Molts s'han sentit crispats per la talla clàssica i academicista que gasta la pel·lícula, i decebuts que sigui favorita davant d'apostes molt més trencadores com La xarxa social , Valor de ley o Cisne negro . Tom Hooper ha fet una bona pel·lícula però que no aporta cap revolució a la història del cinema.

Ara bé, n'hi ha d'altres que estan d'acord amb el premi. I en tenen motius de sobres. És lògic al·legar que és una pel·lícula de fàbrica altament conservadora, però així i tot suposa un bon perfeccionament del talant britànic, i la seva tradició dramatúrgica. El film explica la història d'un rei tartamut que rep classes de dicció. Més enllà de la història de l'ascens al tron de Jordi VI, després que el seu germà abdiqués per casar-se amb Wallis Simpson, Hooper parla de la construcció d'un personatge que aprèn a parlar, a comportar-se i a dominar el seu paper per poder enfrontar-se als ulls i orelles que li presten atenció cada cop que es deixa veure en públic. La gràcia no és el discurs -en què, per cert, anuncia l'entrada d'Anglaterra a la Segona Guerra Mundial-, sinó tot el que hi ha al darrere. I desconstruir aquest procés no és tan fàcil com sembla.

Més continguts de