64È FESTIVAL DE CINEMA DE CANES
Cultura 13/05/2011

Mirades femenines rere la càmera

Eulàlia Iglesias
3 min
La bella dorment L'australiana Emily Browning, abans de la première de Sleeping beauty , on interpreta una jove que cobra per dormir nua.

CanesD'ençà del 1955, el primer any en què es va entregar la Palma d'Or a la millor pel·lícula a Canes, només una dona ha aconseguit aquest guardó: Jane Campion per El piano (1993). La majoria d'estrelles femenines al festival més important del món ho són per treballar davant la càmera, no pas darrere.

Aquest 2011, però, les coses podrien canviar. Entre les vint pel·lícules a competició quatre estan signades per directores, un 20% que pot semblar encara escàs però que suposa tot un rècord en la secció oficial de Canes. I n'hi ha dues que van presentar els seus respectius films ahir en una primera jornada a competició essencialment femenina.

La debutant Julia Leigh arribava apadrinada precisament per Jane Campion. Aquesta australiana s'ha forjat un nom en el món literari amb dues novel·les El cazador i Inquietud , i ara salta al cinema amb Sleeping beauty , una història d'erotisme sofisticat i resultats irregulars. La bella dorment del títol, interpretada per Emily Browning, és una estudiant de bellesa prerafaelita que treballa en diverses feines per arribar a final de mes. Un dia contesta un anunci insòlit. Ha de dormir nua en una habitació sense poder saber què hi passa mentre ella hi roman inconscient. La pel·lícula es queda a mig camí entre la fantasia eròtica, tan elaborada com freda, i la crítica del que mostra: el cos de la dona convertit en mer objecte sexual inanimat.

Drama a la Tomatina de Bunyol

Tampoc va acabar de convèncer We need to talk about Kevin , el retorn a la direcció de Lynne Ramsay, una cineasta escocesa que s'havia donat a conèixer amb dos títols remarcables: Ratcatcher (1999) i, sobretot, Morvern Callar (2002). Ramsay ha rodat als Estats Units un drama que s'inicia amb unes imatges d'allò més impactants: una panoràmica aèria segueix una multitud de cossos que es retorcen tenyits de vermell... en plena Tomatina de Bunyol!

El color vermell marca aquest film sobre una mare turmentada. Per Eva, la maternitat sembla una condemna: no s'entén amb el seu fill, en Kevin, una criatura sociòpata que, a més, té certa retirada al diabòlic protagonista de La profecia . Quan en Kevin comet un crim esgarrifós, l'Eva es planteja fins a quin punt ella n'és responsable. Amb una primera part més centrada en transmetre les emocions de l'Eva i una segona que se centra a explicar la història que les ha provocat, Ramsay no se n'acaba de sortir a l'hora d'equilibrar els dos segments d'aquest drama íntim sobre la maternitat i la culpa. Això sí, l'actriu protagonista, Tilda Swinton, ofereix una d'aquelles interpretacions que fan olor de premi.

Ahir també es va donar el tret de sortida a Un Certain Regard (una certa mirada). Des de fa uns anys, els responsables del festival treballen perquè aquesta secció no es consideri la germana petita de l'oficial. I la millor manera de fer-ho és escollir per inaugurar-la un cineasta com Gus van Sant, guanyador de la Palma d'Or l'any 2003 per Elephant . El director nord-americà ha deixat enrere la radicalitat de títols com l'esmentat per rodar Restless , una història d'amor tràgica en clau indie . Els dos joves protagonistes del film es coneixen coincidint en més d'un funeral. Ell va perdre els pares en un accident de cotxe, ella té un càncer terminal. Impregnada de sensibilitat pop-emo , Restless busca l'emoció evitant els dramatismes. Al final de la pel·lícula, la veu de Nico cantant The fairest of the seasons va acompanyar més d'una llàgrima vessada per l'amor i la mort.

stats