Publicitat
Publicitat

BANDAUTORS AL PALAU: MISHIMA PALAU DE LA MÚSICA 6 DE MARÇ. Crònica Música

El grup barceloní va convidar a cantar Laetitia Sadier, dels britànics Stereolab

Mishima arrisca en un concert al Palau ple de sorpreses

Després d'un 2010 magnífic, en què van editar el seu celebrat cinquè treball, Ordre i aventura , i en què el van presentar per tot Catalunya en una gira que encara dura, per a Mishima hauria estat molt fàcil fer del seu concert al Palau de la Música -el primer en què hi actuaven com a caps de cartell- el colofó d'aquest any d'èxits i repetir fil per randa la fórmula que tan bé els ha funcionat. Però el quintet barceloní que lidera David Carabén, conscient que moltes de les 1.800 persones que omplien un Palau amb les entrades exhaurides ja els hauria vist amb el repertori del nou disc, van triar oferir alguna cosa diferent. I tot i que el resultat no sempre va ser rodó, se'ls ha d'agrair la valentia i el risc.

El repertori va coincidir, a grans trets, amb el de tota la gira, centrat en els dos últims treballs, Ordre i aventura i l'excel·lent Set tota la vida (2007). Però hi va haver afegits significatius. Al voltant del desè tema, el quintet va marxar escales amunt cap al fons de l'escenari per interpretar, en format acústic -amb dues guitarres, un piano de paret, una bateria reduïda a caixa i plat i un violoncel- i gairebé sense microfonia, cançons que sovint queden fora del seu set: Covards , l'única cançó en català del seu primer àlbum, Lipstick traces (2000), i tres temes de Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (2005), El record que no has cridat , L'ombra feixuga i Every second , que van tocar en una versió en català traduïda com Cada segon . L'experiment va sortir prou bé, tot i que el volum va ser massa just.

L'altra sorpresa de la nit van ser els convidats. D'una banda el tarragoní Espaldamaceta, que va fer sol la seva versió en castellà de Dolor -l'únic tall de The fall of public man (2003) que va sonar al Palau- només amb la guitarra (el teloner del concert, el valencià Senior, ja havia demostrat al principi de la vetllada que la veu i la guitarra poden ser eines més que suficients per fer una bona actuació). Però sobretot Laetitia Sadier, la icònica veu de la formació britànica de pop experimental Stereolab, a qui van convidar a cantar Neix el món dintre l'ull , cançó que va arribar a Set tota la vida en una versió diferent de la que Carabén havia concebut després que els seus companys de grup l'acusessin de plagiar Stereolab. Sadier els va acompanyar també en una versió d' Il n'y a pas d'amour heureux de George Brassens.

L'única pega del concert va ser el disseny del repertori, amb alts i baixos en la intensitat del xou, i que va deixar uns bisos una mica pobres després de liquidar les cançons més emblemàtiques en el tram immediatament anterior. Però de moments intensos n'hi va haver a cabassos.

Més continguts de