Publicitat
Publicitat

'ESTRELLA GIRLS!': MISS CARRUSSEL LA [2] DE L'APOLO 21 D'ABRIL

La cantautora de Ripoll va recuperar el seu debut i va tocar tres temes nous

Miss Carrussel fa gala de personalitat i simpatia al cicle Estrella Girls!

Quan Mireia Madroñero va adoptar fa cosa de cinc anys l'àlies de Miss Carrussel, un préstec d'una cançó de Townes van Zandt versionada per Nacho Vegas, ho va fer per ensenyar unes cançons que fins aleshores només feia per a ella. Madroñero és natural de Ripoll, però està establerta des de fa temps a Barcelona, i és sòcia del segell, promotora i agència de management Sones, una de les peces claus de l'escena independent barcelonina actual. Té estudis de piano i des de sempre ha fet cançons, però un dia, animada pel contacte diari amb el món de la música, es va decidir a pujar a l'escenari.

Però tocar en directe tampoc és una cosa que faci tan sovint. En una entrevista recent publicada a Time Out Barcelona -la promotora del cicle de concerts Estrella Girls! que va portar dimarts Miss Carrussel a La [2] de l'Apolo-, la Mireia confessava que mai no ha buscat concerts, que sempre ha esperat que n'hi proposessin. I que no es pren massa seriosament. I potser aquest és l'únic problema que té el seu projecte.

Madroñero va sortir un pèl nerviosa a l'escenari de La [2]. Es va asseure al piano i va cantar, amb veu una mica tremolosa Potser sí , una de les novetats respecte al repertori d' Els patis interiors (2010), l'únic disc que té al mercat, i que recull cançons compostes durant els deu anys anteriors a la seva publicació. Però les cames no van tremolar-li gaire. A poc a poc va anar sentint-se més segura i més còmoda, dirigint-se a un públic que li era favorable i fent gala de simpatia i de naturalitat, però també de força personalitat com a músic.

I és que aquest és el punt més fort de Miss Carrussel: és una proposta amb caràcter propi. Les composicions de Madroñero, a cavall entre la cançó d'autor i el pop, sovint s'articulen a partir del piano, cosa ja una mica inusual en l'escena pop independent, habitualment sustentada en les guitarres. Però a més és un piano força despullat, amb un punt clàssic que matisa incloent a la partitura petites dissonàncies, petits errors deliberats. Madroñero també defensa algunes cançons amb la guitarra, i tant amb un instrument com amb l'altre les canta amb veu càlida i clara, més expressiva que tècnica, abocant lletres que sonen honestes -per això arriben- i que juguen amb les paraules. Tot plegat aconsegueix el més difícil, donar forma a un llenguatge personal. Però li manca el més fàcil: una mica més de rodatge.

La van acompanyar sobre l'escenari Núria Muntaner (Oh!Cake & the Cookie), que va tocar el piano quan Madroñero rascava la guitarra, li va fer cors i va tocar petites percussions, i la violinista Sara Pérez Fontán. El concert es va basar en les cançons en català d' Els patis interiors , però va acabar amb Madroñero entre el públic cantant a viva veu, acompanyada de l'ukelele, la cançó amagada al final de l'àlbum, The letter , l'única que canta en anglès.

Més continguts de