Publicitat
Publicitat

L’art a la Catalunya dels feliços anys 20

La primera monografia panoràmica de l’‘art déco’ a Catalunya n’analitza l’impacte i en reivindica la difusió

El Modernisme va deixar una empremta molt profunda arreu del territori i, amb el reclam que suposa la figura d’ Antoni Gaudí, s’ha convertit en la carta de presentació de Catalunya i Barcelona arreu del món. En canvi, l’ art déco català continua sent tot un desconegut entre el gran públic. Mariàngels Fondevila, conservadora d’art modern del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), és un dels estudiosos destacats d’aquest moment, i la seva tesi doctoral, que ara arriba a les llibreries amb el títol Art déco català (1909-1936), dins la col·lecció Memoria Artium, ofereix la primera visió panoràmica d’aquest moment. “ El déco catalitza el nou gust de la societat burgesa catalana enriquida per la guerra del 1914 al 1918 i que tenia l’oportunitat de desenvolupar el gust de viure en un hedonisme accentuat, alliberat de la rígida moral de les velles famílies”, afirma l’autora, que recorda un dels primers estudis sobre el tema del crític Alexandre Cirici Pellicer.

La modernitat de Barcelona

L’autora també posa l’accent en el cosmopolitisme del déco català: “Malgrat els efectes d’una crisi d’abast mundial, Barcelona començava la dècada dels vint amb l’orgull de ser una ciutat moderna i cosmopolita, receptora de l’art més avançat del moment i, de fet, s’hi podien trobar les mateixes novetats que en qualsevol ciutat europea”. L’escassa difusió d’aquest patrimoni potser es deu, primer de tot, al fet que el déco -una abreviatura de decoratiu - no va ser un estil com a tal i té un caràcter fortament sincrètic: va rebre influències del Modernisme nòrdic, de l’art africà, dels descobriments arqueològics a l’antic Egipte, de l’orientalisme i del japonisme. Fins i tot del folklore que van popularitzar els ballets russos. Sembla tan efervescent com el xampany de les festes dels bojos anys 20. “Part de la fascinació de l’ art déco rau en la confrontació del que és nou (fruit de l’impacte tecnològic radical) amb el que és vell, arcaic i popular”, afirma Fondevila al llibre. “L’hereu del déco va ser el pop”, subratlla l’autora a les conclusions. En el context de la cultura de masses, cal no oblidar l’impacte del cinema i que la premsa va ser un gran altaveu.

Defensors i detractors del ‘déco’

A Catalunya, el déco va tenir punts en comú amb el Modernisme. Les coincidències no només es troben en la decoració amb motius vegetals, sinó que l’un i l’altre van ser objecte de crítiques i burla. També es pot trobar art déco en el Noucentisme, que tenia un afany més cosmopolita. Amb el racionalisme, però, el déco no va tenir la mateixa sintonia: els arquitectes del GATCPAC el van criticar amb duresa perquè el trobaven superficial i decorativista. Aquestes reticències es prolonguen fins als articles que Oriol Bohigas va publicar als anys 70. “ L’ art déco català potser no s’ha estudiat tant perquè li falta un gran nom, tot i que hi ha figures puntuals que són de gran interès”, afirma Fondevila, que es decanta per mirar aquest moment d’una manera global i per destacar “la passió de renovar” i “l’anhel de ser modern” que van tenir el conjunt d’artistes, que van brillar sobretot en els àmbits de l’artesania, la joieria, la fotografia, la moda, la publicitat i la decoració de botigues, restaurants i locals nocturns.

En el terreny de l’arquitectura catalana, com que el déco va conviure amb el Modernisme, el Noucentisme i el racionalisme, no es conserva un gruix d’edificis déco tan destacat com el d’altres ciutats de l’Estat com Madrid, València i Melilla. Malauradament, a més, alguns han desaparegut al llarg de les dècades. El cafè-restaurant Saló Rosa, per exemple, era on avui hi ha el Boulevard Rosa, i Fondevila també assenyala la desaparició de l’antiga seu de l’editorial Seix Barral, la botiga de moda el Dique Flotante, el Price i els cinemes Savoy i Vergara. Sí que han sobreviscut el Velódromo, el Teatre Principal i el Mercat de Collblanc. A Girona, es conserva, entre d’altres, la farmàcia Saguer, de Rafael Masó.

La crisi i l’auge del feixisme

Les arrels del déco català es remunten a les il·lustracions de moda que el dibuixant Xavier Gosé va fer durant la primera dècada del segle passat, una feina que es pot observar en l’exposició que el Museu Nacional d’Art de Catalunya li dedica fins al 3 d’abril. El moment àlgid, “la posada de llarg del déco a Barcelona”, segons Fondevila, es va produir amb l’Exposició Internacional del 1929 per “l’embranzida comercial que va portar, amb els pavellons efímers i els comercials, com el de Molfort’s, els treballs publicitaris que s’hi poden veure i els llums decoratius”. Un dels emblemes del déco català, l’antiga seu dels magatzems Can Jorba a Manresa, construïda en tres fases a partir de l’any 1932 i que beu de l’antiga Mesopotàmia i l’antic Egipte, pot ser vist com el cant del cigne de l’optimisme que el déco reflectia als 20 i que la Guerra Civil va estroncar. “S’adscriu a l’ art déco de la dècada del 1930 i els inicis de la del 1940, una època amb el rerefons de la depressió econòmica subsegüent al Crac del 29 i el feixisme arreu d’Europa”, detalla Mariàngels Fondevila.

L’‘art déco’: d’un vas lacat fins a un cafè

Saló Rosa

Bona part dels establiments han desaparegut i es coneixen a través de les fotografies de Josep Sala. El Saló Rosa, decorat per Josep Mir i Evarist Mora i ubicat al passeig de Gràcia, era un dels més paradigmàtics.

Estival

L’ art déco va absorbir trets de l’escultura de l’antiga Grècia, de l’art etrusc, del Gòtic i, també, del folklore que van popularitzar els ballets russos i l’art negre. L’estilització d’aquesta escultura en guix de Jaume Otero remet al manierisme renaixentista.

Vas lacat amb closca d’ou

Enriqueta Pascual i Benigani i Lluís Bracons es van formar a París i, segons Mariàngels Fondevila, la seva contribució a l’ art déco català va ser “meritòria”. Aquest vas lacat forma part de les col·leccions del Metropolitan.

Retrat de Blanca Negri

A més de ser el fundador del cinema Savoy, Josep Masana va ser “el fotògraf preferit dels actors, ballarins i gent de la faràndula”, recorda Mariàngels Fondevila. El retrat que va dedicar a la cantant i actriu Blanca Negri, amb el pit descobert, traspua picardia.

Sis noms propis del moviment a Catalunya

Santiago Marco

A més de ser el decorador més de moda, Santiago Marco (Tarragona, 1884-1949) va ser president de la Federació de les Arts i el Disseny. Sota el seu mandat, els socis del FAD van participar en l’Exposició Internacional de les Arts Decoratives de París del 1925. Va impulsar el Pavelló dels Artistes Reunits a l’Exposició Universal del 1929.

Ramon Sunyer

Ramon Sunyer (1889-1963) es va formar com a joier al taller del seu pare. Les peces posteriors als seus inicis modernistes tenen un sensibilitat moderna i, alhora, no perden el vincle amb la tradició. Va rebre una medalla de primera classe a l’Exposició de les Arts Decoratives de París del 1925 i a la tornada va obrir la seva pròpia botiga.

Amèrica Cardunets i les germanes Solé

Van ser deixebles de Francesc Quer a l’Escola Superior dels Bells Oficis i van exposar vidres esmaltats en l’Exposició Internacional de les Arts Decoratives de París el 1925. El poeta Josep M. Junoy les va anomenar “les fades del vidre”. Després de dissenyar els seus recipients, els decoraven flors, fruites i elements geomètrics, entre d’altres.

Esteve Monegal

Aquest escultor noucentista va ser el director de la fàbrica de perfums Myrurgia, “que va ser el mascaró de proa del disseny i la publicitat moderna en un moment d’auge, arreu d’Europa, de les empreses de perfumeria”, diu Fondevila. Myrurgia, amb perfums com Maderas de Oriente i Maja va arribar a triomfar arreu del món.

Més continguts de